Visats d'Indochina a la butxaca.
Aquest matí, el senyor carter, vestit amb l'equipació grog-llimona oficial (no li agrada l'uniforme salmó fumat, li fa panxa, diu), funcionari retallat i menystingut, insultat i menyspreuat, ha avançat per la medular del carrer Numància i tot fent una ziga-zaga, s'ha escapolit de l'escomesa d'un kiosquer, ha penetrat a l'àrea del porter i l'ha deixat plantat i bocabadat, no retornant-li l'hola què tal. Amb els braços enganxats al cos per no provocar cap tipus de pena, ha deixat en fora de joc el gos de la veïna amb una bicicleta per emmarcar i s'ha dirigit directament a barraca: la nostra bústia. Un cop allà, la llum zenital ha il·luminat els seus ulls finíssims d'arròs amb verdures, d'estrenyiment permenent, de desconfiança genètica. Concentrat, ha deixat anar una bomba postal, encistellant-la amb empentes i rodolons: un sobre gruixut amb els nostres visats, un munt de factures bancàries i un feix de propaganda electoral dels que diuen ser continuïstes del no-continuisme, que continuen volent passar els millors anys de la seva vida a la llotja del Camp Nou.
A primera hora de la tarda, hem obert la bústia i una pluja de papers ha inundat el vestíbul. Destacava el sobre de Correus, amb les nostres il·lusions intactes dins. No ha estat fàcil arribar fins a ell: un catenaccio de papers i paperetes, de rossells i dinglas i de-ferrers creaven una defensa numantina i interista que dificultava aconseguir l'objectiu. Però ho hem fet. Sobre bru, polit i prepagat. L'hem obert, i els passaports estatals eren al fons de tot. Estem classificats! Aleluya. Tot observant els passaports granatosos de ben a prop, una pregunta ha remogut l'aire: perquè no podem posar-li unes tires blavoses a tan insigne document? Un passaport blau-grana, proposen les apostes electorals. Jo voto que sí.
Les nostres fotos i els nostres noms escrits en vietnamita en una de les pàgines del passaport. Genial. Vietnamita del sud o vietnamita del nord? Tan se val, ens han dit els precandidats que prometen wembleys i saintdenís, tant se val si són del sud o del nord, el realment important és que tenen el nostre nom i això -ho sap tothom, ho sap tothom- és el principal: la nostra cara ja pot viatjar per la Ruta Ho Chi Minh!
Un cop al pis, abandonem els passaports en un calaix d'espera, on fan cua motxiles de 35 litres, mosquiteres de fina tela, cantimplores de paper cuchê, capalines de fil-i-cotó; on esperen mapes, històries, rutes i guies; vacunes, somriures, calendaris i avions de joguina. Espereu el vostre torn, diu el funcionari baixant la cortineta.
I evacuat aquest tràmit, amb l'optimisme i l'entusiasme per bandera, que ens agermana i ens uneix en un mateix projecte, com si fóssim caixesdestalvis en plena crisi de maduresa, ens unnim a la recerca i captura de les rutes més salvatges, dels temples més exòtics, dels poblats més autèntics. Del fang. De la calor. Dels mosquits. De les vacances.
- Però les vacances no són per descansar? - ens diu un precandidat ple de fums, des de la paperera on rau arrugat i desmembrat.
- Sí, estem d'acord. Estem d'acord. I descansarem viatjant.
dilluns, 31 de maig del 2010
dimecres, 12 de maig del 2010
Els preparatius: el visat va cap a Madrid
Fa un any no era a l'ambaixada de Vietnam sinó a la de l'Índia.
Fa un any, quan vaig anar a correus després de rebre la notificació de que els nostres passaports estaven de nou a Barcelona, obria el sobre amb nerviosisme per comprovar que allà no hi havia cap visat. Vam haver de tornar a enviar tots cinc passaports, pagar l'anada i la tornada del sobre i creuar els dits pensant que "si us plau, que aquest cop no ens hàgim equivocat". A la segona, va ser la vençuda, teníem els nostres visats!
Però d'això ja fa tot un any..
Com fa un any, però aquest cop a dos, vam apropar-nos a una oficina de Correus del carrer Calabria.
Portàvem els passaports, la fotocòpia d'aquests, les fotos fetes en el fotomatón del carrer París i els diners per pagar el gir dels visats.
La noia que ens va atendre, tenia ganes de berenar, sembla que havia tingut molta gent i la pobrissona no havia pogut prendre el seu pa amb xocolata.
El primer contacte va ser confós... només havent-ho fet un cop, em donava la sensació que tenia més experiència que ella en això d'enviar passaports amunt i avall.
Entre tots dos vam omplir el formulari d’anada i tornada, vam pagar les taxes i vam fer un petó de bona sort al sobre ja tancat.
Vam mirar la noia i ella, suposo que interpretant les nostres cares de “si us plau, tracta aquest sobre, el nostre sobre molt bé”, ens va dir “Surtirà demà a les 10 del matí”.
Sortim de correus com qui deixa un petit tresor en mans d’un desconegut i els nostres ulls es claven en el restaurant del davant de l’oficina de Correos: Restaurant vietnamita Ho Chi Min.
Coincidència?
Fa un any, quan vaig anar a correus després de rebre la notificació de que els nostres passaports estaven de nou a Barcelona, obria el sobre amb nerviosisme per comprovar que allà no hi havia cap visat. Vam haver de tornar a enviar tots cinc passaports, pagar l'anada i la tornada del sobre i creuar els dits pensant que "si us plau, que aquest cop no ens hàgim equivocat". A la segona, va ser la vençuda, teníem els nostres visats!
Però d'això ja fa tot un any..
Com fa un any, però aquest cop a dos, vam apropar-nos a una oficina de Correus del carrer Calabria.
Portàvem els passaports, la fotocòpia d'aquests, les fotos fetes en el fotomatón del carrer París i els diners per pagar el gir dels visats.
La noia que ens va atendre, tenia ganes de berenar, sembla que havia tingut molta gent i la pobrissona no havia pogut prendre el seu pa amb xocolata.
El primer contacte va ser confós... només havent-ho fet un cop, em donava la sensació que tenia més experiència que ella en això d'enviar passaports amunt i avall.
Entre tots dos vam omplir el formulari d’anada i tornada, vam pagar les taxes i vam fer un petó de bona sort al sobre ja tancat.
Vam mirar la noia i ella, suposo que interpretant les nostres cares de “si us plau, tracta aquest sobre, el nostre sobre molt bé”, ens va dir “Surtirà demà a les 10 del matí”.
Sortim de correus com qui deixa un petit tresor en mans d’un desconegut i els nostres ulls es claven en el restaurant del davant de l’oficina de Correos: Restaurant vietnamita Ho Chi Min.
Coincidència?
dijous, 6 de maig del 2010
Els preparatius: el visat
Les autoritats vietnamites no ens deixaran posar els peus en el seu honrat i generós país sense la prèvia tramitació del corresponent visat, una mena de contrasenya que obre les portes de tots i cadascún dels passos fronterers entre el Vietnam i Laos & Cambodja.
Amb aquests condicionants, no hem tingut més remei que informar-nos de la documentació que els venerables vietnamites exigeixen per expedir-nos l'ansiat obrellaunes. Sorprentment però, internet no ens ha facilitat del tot la feina, així que hem optat pel mètode tradicional: trucada telefònica i paciència.
- Embaixada del Vietnam a Espanya, digui? - ha dit una veu nasal a l'altra banda del telèfon.
Les paraules ens han arribat en un castellà sorprentment fluïd, amagades darrere d'un to opac i apagat, com si la veu vingués realment des del sudest asiàtic, atravessant centenars de milers de kilòmetres de cablejat telefònic enredat en manyocs laberíntics de sons.
- Perdoni que el molesti? No estaria dinant, oi? - li hem preguntat tot mirant que el rellotge marcava quarts de dues.
- Wok - ha respòs amb contundència.
Wok. Sort n'hem tingut que la Bíblia apòcrifa dels viatgers que aquestes darreres setmanes ens acompanya nit i dia fent les funcions de terapèutic llibre de capçalera, incorpora en la seva versió de butxaca un petit diccionari vietnamita-català , gràcies al qual hem captat -no sense vacilacions- que la resposta del funcionari vietnamita era tan seca com ambigua. M'explico.
El vocable wok, pronunciat amb certa desgana i amb accent tancat a la darrera síl·laba, significa, segons l'erudit diccionari d'emergència, "Recipient de ferro colat utilitzat per cuinar sota un foc potent unes menges sanes i saboroses". No obstant, la mateixa paraula, pronunciada amb fervor patriòtic i esma militar, expressa un malestar sense matisos davant de preguntes inoportunes. Glups.
- Wok? - li hem preguntat.
- Wok - ha contestat, sense fisures.
- Però wok de wok-comida-mmm-qué-rico?
- Wok - ha respòs de nou, impassible.
No us mentim si us diem que hem fet un esforç sobrehumà per tractar de captar l'entonació, l'èmfasi, la dicció. La intencionalitat. El significat. No ens n'hem ensortit. Davant d'aquesta situació incòmoda, hem triat el camí del mig, és a dir, fer-nos els tontos i atacar per la reraguardia.
- Que volem fer-nos el visat, sap?. Quina documentació necessitem?
I ha penjat.
Sí, així mateix. Ha penjat i ha continuat fent la seva feina, que no sabem si, en aquell moment era, efectivament, mastegar amb parsimònia asiàtica les tallarines thai cuinades a foc lent, o bé estampar segells de goma sobre multitud de passaports granatosos. Sí, ha penjat, però abans de tallar la comunicació ha deixat connectada una gravació, maquetada i editada especialment per donar resposta d'autòmata a aquelles persones que truquen de matinada (hora de Vietnam) fent preguntes inoportunes.
La gravació, de dicció cervantina i accent impecable, ens ha anunciat que necessitem dues fotografies, un passaport, un formulari degudament omplert i 65 EUR per barba, i dit això s'ha acomiadat a la francesa sense oferir-nos la possibilitat de plantejar cap qüestió ni de resoldre cap dubte, com si es tractés d'una d'aquelles estúpides rodes de premsa que no admeten preguntes.
Ha estat així com, en compliment de les instruccions rebudes, aquesta tarda abans de tornar a la feina hem entrat en un fotomatón psicodèlic del carrer París per fer-nos les fotos pel visat. Allà dins, de nou una veu invisible ha fet acte de presència en les nostres vides, aquest cop per ordenar-nos pagar 4 euros, col·locar el tamboret en posició correcta i somriure forçadament. 3, 2, 1....i un flash cegador ha il·luminat l'habitacle com un llampec, fent més evident la decrepitud de les seves cortinetes, el polsim sexagenari de les seves parets i la textura ennegrida del mirall sense vida. Després del primer cop de llum, contundent, cegador, n'han vingut tres més: les fotos ja estaven fetes.
Aquest cap de setmana les enviarem a l'ambaixada, juntament amb el passaport, els diners i la instància. Esperem que el funcionari que revisi els nostres expedients sigui el mateix que ens ha contestat aquest migdia amb lacònica servitud. Sí és així, segur que li agradaran les nostres fotos: cares somrients, ulls oberts, cabells despentinats i una gran boca oberta en forma de O cridant dins del fotomatón: wooooooooooooooook!!
Amb aquests condicionants, no hem tingut més remei que informar-nos de la documentació que els venerables vietnamites exigeixen per expedir-nos l'ansiat obrellaunes. Sorprentment però, internet no ens ha facilitat del tot la feina, així que hem optat pel mètode tradicional: trucada telefònica i paciència.
- Embaixada del Vietnam a Espanya, digui? - ha dit una veu nasal a l'altra banda del telèfon.
Les paraules ens han arribat en un castellà sorprentment fluïd, amagades darrere d'un to opac i apagat, com si la veu vingués realment des del sudest asiàtic, atravessant centenars de milers de kilòmetres de cablejat telefònic enredat en manyocs laberíntics de sons.
- Perdoni que el molesti? No estaria dinant, oi? - li hem preguntat tot mirant que el rellotge marcava quarts de dues.
- Wok - ha respòs amb contundència.
Wok. Sort n'hem tingut que la Bíblia apòcrifa dels viatgers que aquestes darreres setmanes ens acompanya nit i dia fent les funcions de terapèutic llibre de capçalera, incorpora en la seva versió de butxaca un petit diccionari vietnamita-català , gràcies al qual hem captat -no sense vacilacions- que la resposta del funcionari vietnamita era tan seca com ambigua. M'explico.
El vocable wok, pronunciat amb certa desgana i amb accent tancat a la darrera síl·laba, significa, segons l'erudit diccionari d'emergència, "Recipient de ferro colat utilitzat per cuinar sota un foc potent unes menges sanes i saboroses". No obstant, la mateixa paraula, pronunciada amb fervor patriòtic i esma militar, expressa un malestar sense matisos davant de preguntes inoportunes. Glups.
- Wok? - li hem preguntat.
- Wok - ha contestat, sense fisures.
- Però wok de wok-comida-mmm-qué-rico?
- Wok - ha respòs de nou, impassible.
No us mentim si us diem que hem fet un esforç sobrehumà per tractar de captar l'entonació, l'èmfasi, la dicció. La intencionalitat. El significat. No ens n'hem ensortit. Davant d'aquesta situació incòmoda, hem triat el camí del mig, és a dir, fer-nos els tontos i atacar per la reraguardia.
- Que volem fer-nos el visat, sap?. Quina documentació necessitem?
I ha penjat.
Sí, així mateix. Ha penjat i ha continuat fent la seva feina, que no sabem si, en aquell moment era, efectivament, mastegar amb parsimònia asiàtica les tallarines thai cuinades a foc lent, o bé estampar segells de goma sobre multitud de passaports granatosos. Sí, ha penjat, però abans de tallar la comunicació ha deixat connectada una gravació, maquetada i editada especialment per donar resposta d'autòmata a aquelles persones que truquen de matinada (hora de Vietnam) fent preguntes inoportunes.
La gravació, de dicció cervantina i accent impecable, ens ha anunciat que necessitem dues fotografies, un passaport, un formulari degudament omplert i 65 EUR per barba, i dit això s'ha acomiadat a la francesa sense oferir-nos la possibilitat de plantejar cap qüestió ni de resoldre cap dubte, com si es tractés d'una d'aquelles estúpides rodes de premsa que no admeten preguntes.
Ha estat així com, en compliment de les instruccions rebudes, aquesta tarda abans de tornar a la feina hem entrat en un fotomatón psicodèlic del carrer París per fer-nos les fotos pel visat. Allà dins, de nou una veu invisible ha fet acte de presència en les nostres vides, aquest cop per ordenar-nos pagar 4 euros, col·locar el tamboret en posició correcta i somriure forçadament. 3, 2, 1....i un flash cegador ha il·luminat l'habitacle com un llampec, fent més evident la decrepitud de les seves cortinetes, el polsim sexagenari de les seves parets i la textura ennegrida del mirall sense vida. Després del primer cop de llum, contundent, cegador, n'han vingut tres més: les fotos ja estaven fetes.
Aquest cap de setmana les enviarem a l'ambaixada, juntament amb el passaport, els diners i la instància. Esperem que el funcionari que revisi els nostres expedients sigui el mateix que ens ha contestat aquest migdia amb lacònica servitud. Sí és així, segur que li agradaran les nostres fotos: cares somrients, ulls oberts, cabells despentinats i una gran boca oberta en forma de O cridant dins del fotomatón: wooooooooooooooook!!
dissabte, 1 de maig del 2010
Comencem els preparatius
Benvinguts al blog!
El primer dia de maig és un bon dia per començar un blog, no creieu? I més si és un blog de vacances.
Fa un mes que tenim els bitllets a Bangkok i avui ens hem decidit a començar, amb les guies a la mà, a organitzar una mica el viatge.
Sabem que arribarem a Bangkok i arribarem en tren fins a Laos, que volem visitar aquest país, Cambotja i el sud de Vietnam... però a partir d'aquí està tot obert.
Serà la nostra particular mirada a la ruta Ho Chi Minh.
Avui doncs, encetem aquest blog escrit a quatre mans.
Esperem que el disfruteu.
El primer dia de maig és un bon dia per començar un blog, no creieu? I més si és un blog de vacances.
Fa un mes que tenim els bitllets a Bangkok i avui ens hem decidit a començar, amb les guies a la mà, a organitzar una mica el viatge.
Sabem que arribarem a Bangkok i arribarem en tren fins a Laos, que volem visitar aquest país, Cambotja i el sud de Vietnam... però a partir d'aquí està tot obert.
Serà la nostra particular mirada a la ruta Ho Chi Minh.
Avui doncs, encetem aquest blog escrit a quatre mans.
Esperem que el disfruteu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
