Els preparatius: el visat

Les autoritats vietnamites no ens deixaran posar els peus en el seu honrat i generós país sense la prèvia tramitació del corresponent visat, una mena de contrasenya que obre les portes de tots i cadascún dels passos fronterers entre el Vietnam i Laos & Cambodja.

Amb aquests condicionants, no hem tingut més remei que informar-nos de la documentació que els venerables vietnamites exigeixen per expedir-nos l'ansiat obrellaunes. Sorprentment però, internet no ens ha facilitat del tot la feina, així que hem optat pel mètode tradicional: trucada telefònica i paciència.

- Embaixada del Vietnam a Espanya, digui? - ha dit una veu nasal a l'altra banda del telèfon.

Les paraules ens han arribat en un castellà sorprentment fluïd, amagades darrere d'un to opac i apagat, com si la veu vingués realment des del sudest asiàtic, atravessant centenars de milers de kilòmetres de cablejat telefònic enredat en manyocs laberíntics de sons.

- Perdoni que el molesti? No estaria dinant, oi? - li hem preguntat tot mirant que el rellotge marcava quarts de dues.
- Wok - ha respòs amb contundència.

Wok. Sort n'hem tingut que la Bíblia apòcrifa dels viatgers que aquestes darreres setmanes ens acompanya nit i dia fent les funcions de terapèutic llibre de capçalera, incorpora en la seva versió de butxaca un petit diccionari vietnamita-català , gràcies al qual hem captat -no sense vacilacions- que la resposta del funcionari vietnamita era tan seca com ambigua. M'explico.

El vocable wok, pronunciat amb certa desgana i amb accent tancat a la darrera síl·laba, significa, segons l'erudit diccionari d'emergència, "Recipient de ferro colat utilitzat per cuinar sota un foc potent unes menges sanes i saboroses". No obstant, la mateixa paraula, pronunciada amb fervor patriòtic i esma militar, expressa un malestar sense matisos davant de preguntes inoportunes. Glups.

- Wok? - li hem preguntat.
- Wok - ha contestat, sense fisures.
- Però wok de wok-comida-mmm-qué-rico?
- Wok - ha respòs de nou, impassible.

No us mentim si us diem que hem fet un esforç sobrehumà per tractar de captar l'entonació, l'èmfasi, la dicció. La intencionalitat. El significat. No ens n'hem ensortit. Davant d'aquesta situació incòmoda, hem triat el camí del mig, és a dir, fer-nos els tontos i atacar per la reraguardia.

- Que volem fer-nos el visat, sap?. Quina documentació necessitem?
I ha penjat.

Sí, així mateix. Ha penjat i ha continuat fent la seva feina, que no sabem si, en aquell moment era, efectivament, mastegar amb parsimònia asiàtica les tallarines thai cuinades a foc lent, o bé estampar segells de goma sobre multitud de passaports granatosos. Sí, ha penjat, però abans de tallar la comunicació ha deixat connectada una gravació, maquetada i editada especialment per donar resposta d'autòmata a aquelles persones que truquen de matinada (hora de Vietnam) fent preguntes inoportunes.

La gravació, de dicció cervantina i accent impecable, ens ha anunciat que necessitem dues fotografies, un passaport, un formulari degudament omplert i 65 EUR per barba, i dit això s'ha acomiadat a la francesa sense oferir-nos la possibilitat de plantejar cap qüestió ni de resoldre cap dubte, com si es tractés d'una d'aquelles estúpides rodes de premsa que no admeten preguntes.

Ha estat així com, en compliment de les instruccions rebudes, aquesta tarda abans de tornar a la feina hem entrat en un fotomatón psicodèlic del carrer París per fer-nos les fotos pel visat. Allà dins, de nou una veu invisible ha fet acte de presència en les nostres vides, aquest cop per ordenar-nos pagar 4 euros, col·locar el tamboret en posició correcta i somriure forçadament. 3, 2, 1....i un flash cegador ha il·luminat l'habitacle com un llampec, fent més evident la decrepitud de les seves cortinetes, el polsim sexagenari de les seves parets i la textura ennegrida del mirall sense vida. Després del primer cop de llum, contundent, cegador, n'han vingut tres més: les fotos ja estaven fetes.

Aquest cap de setmana les enviarem a l'ambaixada, juntament amb el passaport, els diners i la instància. Esperem que el funcionari que revisi els nostres expedients sigui el mateix que ens ha contestat aquest migdia amb lacònica servitud. Sí és així, segur que li agradaran les nostres fotos: cares somrients, ulls oberts, cabells despentinats i una gran boca oberta en forma de O cridant dins del fotomatón: wooooooooooooooook!!