Els preparatius: visats precandidats

Visats d'Indochina a la butxaca.

Aquest matí, el senyor carter, vestit amb l'equipació grog-llimona oficial (no li agrada l'uniforme salmó fumat, li fa panxa, diu), funcionari retallat i menystingut, insultat i menyspreuat, ha avançat per la medular del carrer Numància i tot fent una ziga-zaga, s'ha escapolit de l'escomesa d'un kiosquer, ha penetrat a l'àrea del porter i l'ha deixat plantat i bocabadat, no retornant-li l'hola què tal. Amb els braços enganxats al cos per no provocar cap tipus de pena, ha deixat en fora de joc el gos de la veïna amb una bicicleta per emmarcar i s'ha dirigit directament a barraca: la nostra bústia. Un cop allà, la llum zenital ha il·luminat els seus ulls finíssims d'arròs amb verdures, d'estrenyiment permenent, de desconfiança genètica. Concentrat, ha deixat anar una bomba postal, encistellant-la amb empentes i rodolons: un sobre gruixut amb els nostres visats, un munt de factures bancàries i un feix de propaganda electoral dels que diuen ser continuïstes del no-continuisme, que continuen volent passar els millors anys de la seva vida a la llotja del Camp Nou.

A primera hora de la tarda, hem obert la bústia i una pluja de papers ha inundat el vestíbul. Destacava el sobre de Correus, amb les nostres il·lusions intactes dins. No ha estat fàcil arribar fins a ell: un catenaccio de papers i paperetes, de rossells i dinglas i de-ferrers creaven una defensa numantina i interista que dificultava aconseguir l'objectiu. Però ho hem fet. Sobre bru, polit i prepagat. L'hem obert, i els passaports estatals eren al fons de tot. Estem classificats! Aleluya. Tot observant els passaports granatosos de ben a prop, una pregunta ha remogut l'aire: perquè no podem posar-li unes tires blavoses a tan insigne document? Un passaport blau-grana, proposen les apostes electorals. Jo voto que sí.

Les nostres fotos i els nostres noms escrits en vietnamita en una de les pàgines del passaport. Genial. Vietnamita del sud o vietnamita del nord? Tan se val, ens han dit els precandidats que prometen wembleys i saintdenís, tant se val si són del sud o del nord, el realment important és que tenen el nostre nom i això -ho sap tothom, ho sap tothom- és el principal: la nostra cara ja pot viatjar per la Ruta Ho Chi Minh!

Un cop al pis, abandonem els passaports en un calaix d'espera, on fan cua motxiles de 35 litres, mosquiteres de fina tela, cantimplores de paper cuchê, capalines de fil-i-cotó; on esperen mapes, històries, rutes i guies; vacunes, somriures, calendaris i avions de joguina. Espereu el vostre torn, diu el funcionari baixant la cortineta.

I evacuat aquest tràmit, amb l'optimisme i l'entusiasme per bandera, que ens agermana i ens uneix en un mateix projecte, com si fóssim caixesdestalvis en plena crisi de maduresa, ens unnim a la recerca i captura de les rutes més salvatges, dels temples més exòtics, dels poblats més autèntics. Del fang. De la calor. Dels mosquits. De les vacances.

- Però les vacances no són per descansar? - ens diu un precandidat ple de fums, des de la paperera on rau arrugat i desmembrat.

- Sí, estem d'acord. Estem d'acord. I descansarem viatjant.