Els camps d'arròs
fumegen un blau verdós;
fum, fum, fum
dels nostres avantpassats.
És, sens dubte, una traducció lliure de la tornada de l'himne nacional (i plenament constitucional) del petit i allargassat país de Laos, on ens trobareu a partir de diumenge, fent una volta improvisada i mandrosa a través dels seus camps d'arròs. Marxem.
Marxem amb l'esperança de no haver de tornar, amb el desig de poder romandre-hi per sempre, amb les ganes de fer-ho inoblidable. La sort -la gran sort- és que només depèn de nosaltres, de la nostra manera d'enfrontar-nos a la llibertat recent estrenada, de la nostra manera d'acollir la diferència i de la nostra habilitat per representar el paper de diferents, d'alienígenes en un món d'arrossars. Depèn, en definitiva, de la nostra capacitat per somriure a cada instant, per viure el viatge amb intensitat i deixar-se anar.
Fum, fum, fum, canten els laosians amb un fervor patriòtic ja gaire bé oblidat.
Fum, fum, fum ,reciten les escoles precàries i les carreteres fangoses.
Fum, fum, fum xiuxiueugen les sirenes riverenques del Mekong, en cerimònies fúnebres plenes de balls i de músiques i d'envelats.
Fum, fum, fum dels nostres avantpassats.
Ens esperen emocions fortes amagades darrera aquesta espessa capa de fum. Som-hi.
divendres, 30 de juliol del 2010
Preparats, lllestos...
En poc menys de 24 hores serem a l'aeroport i, amb el permís dels controladors aeris, agafarem el vol que ens portarà a Viena i d'allà cap a Bangkok.
Aquest mateix matí hem tingut notícies fresques d'una amiga que està a Bangkok des de fa algunes hores, instal·lada en un hotel amb wifi ha escrit per a dir-nos que la ciutat no és tan caòtica com semblava i que està prou tranquila.
Amb la Sandra intentarem quedar per sopar durant aquest mes, compartim destinació així que només falta trobar-nos en algun dels llocs que visitem.
Avui serà un dia de preparatius i nervis pels dos: dinar de comiat a la feina, més comiats familiars, ens tallem els cabells o no, tancar la motxila, acomiadar-nos del gat, algunes trucadetes als amics... i intentar descansar i dormir ja que les dues properes nits dormirem a l'avió i en un tren... però m'estic adelantant... caldrà que espereu per saber els detalls de com arribem a Laos. El viatge promet!
Aquest viatge serà especial. Tots ho són per alguna raó o una altra, però aquest estiu és el nostre estiu! I ens agrada!
Us escric, molt aviat, des del sud-est asiàtic...
Aquest mateix matí hem tingut notícies fresques d'una amiga que està a Bangkok des de fa algunes hores, instal·lada en un hotel amb wifi ha escrit per a dir-nos que la ciutat no és tan caòtica com semblava i que està prou tranquila.
Amb la Sandra intentarem quedar per sopar durant aquest mes, compartim destinació així que només falta trobar-nos en algun dels llocs que visitem.
Avui serà un dia de preparatius i nervis pels dos: dinar de comiat a la feina, més comiats familiars, ens tallem els cabells o no, tancar la motxila, acomiadar-nos del gat, algunes trucadetes als amics... i intentar descansar i dormir ja que les dues properes nits dormirem a l'avió i en un tren... però m'estic adelantant... caldrà que espereu per saber els detalls de com arribem a Laos. El viatge promet!
Aquest viatge serà especial. Tots ho són per alguna raó o una altra, però aquest estiu és el nostre estiu! I ens agrada!
Us escric, molt aviat, des del sud-est asiàtic...
dimecres, 28 de juliol del 2010
Comiats d'estiu
Cada estiu, dies abans de començar el viatge, comencen els comiats d'estiu amb la família i els amics.
Aquest any, però, no és com els altres i marxaré amb una sensació estranya, amb una necessitat de parlar amb Barcelona més sovint que d'altres anys.
Aquest any no m'he pogut acomiadar dels avis com cada any.
Aquesta tarda m'he acomiadat de l'avi des de la clínica on està ingressat des de fa uns mesos. Hem passejat per la terrassa del centre, hem pujat a les sis per a que sopés i hem xerrat del viatge i del Barça. I és que no hi ha cap dia que no es xerri del Barça amb l'Olivella! I m'agrada!
A quarts de vuit ens hem acomiadat fins setembre i quan he sortit per la porta he pensat que el primer dia de setembre la vull tornar a creuar.. i si no és aquesta porta, encara millor si és la del carrer Calaf.
De l'àvia no m'he pogut acomiadar. Ara mateix està anant cap a un hospital on li tractaran la seva malaltia... i com en aquest centre, els malalts no poden tenir visites els primers tres dies, quan ella en pugui rebre, jo ja no hi seré. I això em dol. Molt. Però és el millor per a ella. I això em reconforta.
Aquest any doncs seran uns comiats diferents, no al carrer Calaf, un carrer per sota de l'escola on vaig crèixer, sino en un hospital i mitjançant una trucada que espero poder fer d'aquí pocs dies per dir-li a la meva avieta que estic fent moltes fotos per a ella. Com cada any.
Us deixo amb una foto d'ells, la més recent que tinc, de fa poc més d'un mes quan vam celebrar l'aniversari de l'avi.
Demà però, nous comiats, aquest cops del meus amics i companys del viatge a la Índia d'ara fa un any. Un comiat entre amics, alegre però també emotiu.
Aquest any, però, no és com els altres i marxaré amb una sensació estranya, amb una necessitat de parlar amb Barcelona més sovint que d'altres anys.
Aquest any no m'he pogut acomiadar dels avis com cada any.
Aquesta tarda m'he acomiadat de l'avi des de la clínica on està ingressat des de fa uns mesos. Hem passejat per la terrassa del centre, hem pujat a les sis per a que sopés i hem xerrat del viatge i del Barça. I és que no hi ha cap dia que no es xerri del Barça amb l'Olivella! I m'agrada!
A quarts de vuit ens hem acomiadat fins setembre i quan he sortit per la porta he pensat que el primer dia de setembre la vull tornar a creuar.. i si no és aquesta porta, encara millor si és la del carrer Calaf.
De l'àvia no m'he pogut acomiadar. Ara mateix està anant cap a un hospital on li tractaran la seva malaltia... i com en aquest centre, els malalts no poden tenir visites els primers tres dies, quan ella en pugui rebre, jo ja no hi seré. I això em dol. Molt. Però és el millor per a ella. I això em reconforta.
Aquest any doncs seran uns comiats diferents, no al carrer Calaf, un carrer per sota de l'escola on vaig crèixer, sino en un hospital i mitjançant una trucada que espero poder fer d'aquí pocs dies per dir-li a la meva avieta que estic fent moltes fotos per a ella. Com cada any.
Us deixo amb una foto d'ells, la més recent que tinc, de fa poc més d'un mes quan vam celebrar l'aniversari de l'avi.
Demà però, nous comiats, aquest cops del meus amics i companys del viatge a la Índia d'ara fa un any. Un comiat entre amics, alegre però també emotiu.
dilluns, 26 de juliol del 2010
Una bona noticia des de Cambotja
Avui dia de Santa Anna ens hem despertat amb una bona, però tardana, notícia.
El Tribunal Internacional pel genocidi de Cambotja ha condemnat a un dels cinc caps responsables de la tortura i assassinat d'1,7 milions de cambotjans, després de més de 30 anys d'aquella barbàrie.
Kaing Guek Eav ha estat condemnat a 35 anys de presó.
Trenta-cinc anys... què són per a totes les families destrossades, torturades, assassinades?.. no és res, però avui sento que s'ha fet, una petita, justícia.
Teniu més informació a La Vanguardia.
El Tribunal Internacional pel genocidi de Cambotja ha condemnat a un dels cinc caps responsables de la tortura i assassinat d'1,7 milions de cambotjans, després de més de 30 anys d'aquella barbàrie.
Kaing Guek Eav ha estat condemnat a 35 anys de presó.
Trenta-cinc anys... què són per a totes les families destrossades, torturades, assassinades?.. no és res, però avui sento que s'ha fet, una petita, justícia.
Teniu més informació a La Vanguardia.
dilluns, 12 de juliol del 2010
De Permetrina, Halleys i Relecs...
A tres setmanes escasses de començar el viatge, aquests dies ens estem dedicant a feines rutinàries i poc imaginatives però obligatòries cada cop que agafes la motxila.
A més de les il·lusions, els somnis, les guies, els aparells electrònics que ens facilitaran una mica més la vida allà on anem o la roba, hi ha un element imprescindible dins la motxila: la farmaciola.
Després de consultar el metge del centre de vacunacions de Drassanes, de comparar la llista amb les capses de medicaments que corren per casa, toca anar a la farmàcia amb la llista de coses que encara ens manquen i sortir-ne amb una bossa plena.
Aquest any a més de tots els antihistamínics, proteccions solars, antibiotics, pastilles per cagar o per deixar de fer-ho, xeringues per si cal que ens punxin alguna cosa, cremes florals, taps per les oïdes i un munt més de coses, hi destaquen els repel·lents de mosquits i la mosquitera.
Aquest any anirem carregats d'un parell de Relecs i un Halley... i permetrina, molta permetrina.
I és que llegint per aquí i per allà, hem conegut aquests substància que sembla ser que és un molt eficaç repel·lent per posar a la roba i sobre la mosquitera.
Dissabte, a la farmàcia, després d'haver demanat una dotzena de coses vam preguntar per la permetrina:
- Mmmm, Permetrina? No sé si en tenim... no sé molt bé qué ès
- Bé, hem llegit que és un producte que les mares utilitzen per als polls dels caps dels nens
- Ah, doncs miro un "antipiojos"
I efctivament, la farmacèutica se'ns va apropar amb una capsa blanca amb un gran poll pelut dibuixat i unes lletres blaves que deien "Permetrina 1,5%".
- És això!- Ens va dir
- Doncs sí, deu ser això - vam dir
Segons hem llegit, la permetrina ruixada sobre la roba, sabates i mosquiteres actua de manera eficaç contra tota mena d'insectes, polls inclosos.
I això és el que provarem aquest any. Un cop triada la roba i les sabates que ens volguem endur, els hi farem una dutxa d'aquest producte màgic i creuarem els dits.
La mosquitera que ens arribarà per correu la setmana vinent ('hem buscat i rebuscat per totes les tendes de la ciutat sense sort) també serà batejada en permetrina un diumenge d'aquests.
En tot cas, i per si la permetrina, el Relec i el Halley, no tinguéssin els efectes desitjats, ens acompanyarà també un pot de crema floral per evitar les reaccions de les picades.
A més de les il·lusions, els somnis, les guies, els aparells electrònics que ens facilitaran una mica més la vida allà on anem o la roba, hi ha un element imprescindible dins la motxila: la farmaciola.
Després de consultar el metge del centre de vacunacions de Drassanes, de comparar la llista amb les capses de medicaments que corren per casa, toca anar a la farmàcia amb la llista de coses que encara ens manquen i sortir-ne amb una bossa plena.
Aquest any a més de tots els antihistamínics, proteccions solars, antibiotics, pastilles per cagar o per deixar de fer-ho, xeringues per si cal que ens punxin alguna cosa, cremes florals, taps per les oïdes i un munt més de coses, hi destaquen els repel·lents de mosquits i la mosquitera.
Aquest any anirem carregats d'un parell de Relecs i un Halley... i permetrina, molta permetrina.
I és que llegint per aquí i per allà, hem conegut aquests substància que sembla ser que és un molt eficaç repel·lent per posar a la roba i sobre la mosquitera.
Dissabte, a la farmàcia, després d'haver demanat una dotzena de coses vam preguntar per la permetrina:
- Mmmm, Permetrina? No sé si en tenim... no sé molt bé qué ès
- Bé, hem llegit que és un producte que les mares utilitzen per als polls dels caps dels nens
- Ah, doncs miro un "antipiojos"
I efctivament, la farmacèutica se'ns va apropar amb una capsa blanca amb un gran poll pelut dibuixat i unes lletres blaves que deien "Permetrina 1,5%".
- És això!- Ens va dir
- Doncs sí, deu ser això - vam dir
Segons hem llegit, la permetrina ruixada sobre la roba, sabates i mosquiteres actua de manera eficaç contra tota mena d'insectes, polls inclosos.
I això és el que provarem aquest any. Un cop triada la roba i les sabates que ens volguem endur, els hi farem una dutxa d'aquest producte màgic i creuarem els dits.
La mosquitera que ens arribarà per correu la setmana vinent ('hem buscat i rebuscat per totes les tendes de la ciutat sense sort) també serà batejada en permetrina un diumenge d'aquests.
En tot cas, i per si la permetrina, el Relec i el Halley, no tinguéssin els efectes desitjats, ens acompanyarà també un pot de crema floral per evitar les reaccions de les picades.
diumenge, 4 de juliol del 2010
Els preparatius: primer contacte amb el Vietcong
"Cau la nit i la humitat s'enganxa a la pell com una llengua calenta i viscosa que recorre el teu cos. Les gotes de suor es barregen amb les gotes negres i gruixudes de la por relliscant esquena avall, mentre un exèrcit d'insectes i rèptils t'envolten amb la seva presència emetent infernals sons d'estertor moribund, una simfonia que anuncia perill, pànic i horrors. Al fons, unes lluminàries estètiques anuncien bombes de gas mostassa a l'horitzó. L'aviació s'acosta. Els infiltrats avancen. Estan davant nostre, però ningú és capaç de veure'ls. Els sentim, els notem. Sabem que estan aquí. Sabem que ens poden veure. Sabem que estan jugant amb nosaltres, que se n'en riuen. Que no tenen por. I que cauran sobre nostre en qualsevol moment, ens esclafaran amb les seves dents grogues, amb les seves cares grogues, amb les seves mirades grogues. Estem perduts. Cau la nit i la humitat s'enganxa a la pell com una llengua calenta i viscosa que recorre el teu cos".
Aquest és l'últim post publicat en la seva bitàcora el caporal P.W McCarthy, cap d'operacions dels nostres globus blancs, dijous passat. Després d'aquesta entrada al blog, res més s'ha sabut d'ell ni dels seus homes-globus, una unitat d'elit encarregada de defensar-nos de febres grogues i altres mandangues tropicals. La consternació ha caigut sobre els Alts Comandaments i una pàtina de derrota s'ha instal·lat en la moral de la tropa. I els ànims decauran encara més, de ben segur, quan localitzin els cadàvers del caporal McCarthy i dels seus homes i retornin amb glòria militar dins d'un sarcòfag embolicat tristament amb la bandera.
Tot va començar el dia en què els Serveis d'Inteligència Corporal van detectar, tard i malament, elements infiltrats transportant un perillós carregament de tifus. Calia actuar. Es va engegar el dispositiu d'emergència i es van enviar les nostres unitats imperials a la caça i captura de l'enemic. Les perspectives d'èxit eren bones, però passades tres setmanes no s'havien obtingut els resultats esperats: com si estiguessim al bell mig d'una d'aquelles horrorores pel·lícules ianquies sobre el Vietnam -contes moralistes i maniqueistes sobre les bondats de l'Imperi Americà i la dimoníaca condició del règim Comunista del Vietcong- estàvem lluitant contra un exèrcit pràcticament invisible. L'enemic s'havia infiltrat dins del perímetre de seguretat i bagarejava per les selves corporals, amagat rere la frondosa vegetació intestinal. Resistien sota les pitjors condicions atmosfèriques, xops de dalt a baix per les torrencials pluges provinents de la solució gàstrica que llença torrencials diluvis químics per a la deconstrucció massiva d'enzimes i proteïnes. Però tot i això, semblava que estàven còmodes dins d'aquest hàbitat infernal i continuàven d'empeus i no hi havia qui els parés. L'esquadró de deu o dotze unitats tifoidees avançaven inexorablement riu amunt, aprofitant que les nostres venes i artèries són mekongs que comuniquen i vertebren el nostre organisme.
Davant la preocupant manca d'èxits, es va decidir canviar d'estrategia. El primer que calia saber era l'origen de tot plegat per després desplegar una força de xoc idònia i suficient. I va ser aleshores quan ens vam adonar que ningú sabia contestar com havia pogut passar, ningú sabia respondre a la pregunta de quina havia estat la porta falsa que havia permès la invasió del nostre sistema. Davant d'aquest desconcert, vam obrir una Comissió d'Investigació, més que res per detectar les errades del software i esbrinar on i quina era la debilitat del nostre sistema antivirus. Convocades les parts, cridats els testimonis i extretes les conclusions oportunes, la Molt Honorable Comissió va determinar que -en aquest cas i sense que serveixi de precedent- ni en Millet ni en Montull res tenien a veure amb el forat obert en el nostre sistema defensiu, concluint que la incursió d'aquesta unitat del Vietcong tifoidé amb traïdoria i nocturnitat s'havia produit per via intravenosa després d'acudir a la Central Tropical de Drassanes. Allà, l'equip mèdic habitual ens havia subministrat les corresponents vacunes antititofoidees, antidiarrèiques i antidiluvianes, per protegir el nostre organisme davant de les forces del mal que habiten el sudest asiàtic i que et poden deixar postrat en una tassa de wàter o en un camastre d'hospital de campanya dies i dies mentre et roben el bé més preuat: les vacances.
Conegudes les conclusions de la Comissió, la preocupació inicial va tornar en certa calma i tranquilitat. El fet que les unitats d'elit tifoidees hagueren entrat de forma controlada i segura a través del corredor sanitari de la Vacunació feia que les circumstàncies donessin un tomb decisiu: reunit el Parlaments d'Òrgans & Ossos i d'Altres Vísceres es va decidir no actuar, aturar la guerra i deixar que aquesta petita unitat fes la seva feina, s'instal·lés còmodament en el nostre cos i portés a terme la seva missió profilàctica. Tema finito.
Però, més enllà de donar per finiquitat el tema, les més conservadores i reaccionàries instàncies del nostre Departament de Defensa Corporal, els casposos comandaments de l'Agència d'Inteligència Interorgànica i el potent lobby dels Amics del Rifle van iniciar, d'amagatotis, una conjura estúpida i innecessària i van reactivar una guerra que, ara ho sabem, estava perduda ja d'entrada. Va ser així com van enviar els millors homes-globus a aturar els invasors, com si fossin donpelayos cristians a la caça de l'infidel. La Reconquesta, varen batejar l'operació militar. Globus blancs enviats a una mort segura.
Avui podem dir que la desfeta es un fet.
Els agents infiltrats van seguir avançant amb lentitud però seguretat, coneixedors com eren del terreny humit i selvàtic de la nostra flora intestinal. Els seus ulls felins i rasgats s'amagaven emboscats mentre l'exèrcit imperial dels nostres globus blancs els buscaven sense èxit, perseguint ombres i sucumbint en trampes mortals que acabaven amb la seva paciència i la seva vida: terrenys pantanosos, tombes blanques plenes de flors.
Sense que hi hagi conformitat oficial, fonts oficioses afirmen que la guerra de guerrilles ha acabat i que els agents infiltrats ja han fet ja la seva feina: superats els últims turons de dificultat, s'han instal·lat victoriosos i ufans en els antiplans de les nostres entranyes i s'han fet amb el comandament de la situació, preparant-se per a la seva missió. Deixarem que s'emborratxin i que celebrin la seva victòria, que aixequin les seves ciutats i els seus mercats, els seus burdells i les seves zones d'oci i d'oficines, que se sentin còmodes, com a casa, que descansin, que gaudeixin de la nostra escalfor i que estiguin preparats per lluitar contra malàries, tifus i dengues, tropes de virus mercenaris que, a cavall d'exèrcits de mosquits, pirategen els rius i els aires del sudest asiàtic.
Confiem en vosaltres.
Aquest és l'últim post publicat en la seva bitàcora el caporal P.W McCarthy, cap d'operacions dels nostres globus blancs, dijous passat. Després d'aquesta entrada al blog, res més s'ha sabut d'ell ni dels seus homes-globus, una unitat d'elit encarregada de defensar-nos de febres grogues i altres mandangues tropicals. La consternació ha caigut sobre els Alts Comandaments i una pàtina de derrota s'ha instal·lat en la moral de la tropa. I els ànims decauran encara més, de ben segur, quan localitzin els cadàvers del caporal McCarthy i dels seus homes i retornin amb glòria militar dins d'un sarcòfag embolicat tristament amb la bandera.
Tot va començar el dia en què els Serveis d'Inteligència Corporal van detectar, tard i malament, elements infiltrats transportant un perillós carregament de tifus. Calia actuar. Es va engegar el dispositiu d'emergència i es van enviar les nostres unitats imperials a la caça i captura de l'enemic. Les perspectives d'èxit eren bones, però passades tres setmanes no s'havien obtingut els resultats esperats: com si estiguessim al bell mig d'una d'aquelles horrorores pel·lícules ianquies sobre el Vietnam -contes moralistes i maniqueistes sobre les bondats de l'Imperi Americà i la dimoníaca condició del règim Comunista del Vietcong- estàvem lluitant contra un exèrcit pràcticament invisible. L'enemic s'havia infiltrat dins del perímetre de seguretat i bagarejava per les selves corporals, amagat rere la frondosa vegetació intestinal. Resistien sota les pitjors condicions atmosfèriques, xops de dalt a baix per les torrencials pluges provinents de la solució gàstrica que llença torrencials diluvis químics per a la deconstrucció massiva d'enzimes i proteïnes. Però tot i això, semblava que estàven còmodes dins d'aquest hàbitat infernal i continuàven d'empeus i no hi havia qui els parés. L'esquadró de deu o dotze unitats tifoidees avançaven inexorablement riu amunt, aprofitant que les nostres venes i artèries són mekongs que comuniquen i vertebren el nostre organisme.
Davant la preocupant manca d'èxits, es va decidir canviar d'estrategia. El primer que calia saber era l'origen de tot plegat per després desplegar una força de xoc idònia i suficient. I va ser aleshores quan ens vam adonar que ningú sabia contestar com havia pogut passar, ningú sabia respondre a la pregunta de quina havia estat la porta falsa que havia permès la invasió del nostre sistema. Davant d'aquest desconcert, vam obrir una Comissió d'Investigació, més que res per detectar les errades del software i esbrinar on i quina era la debilitat del nostre sistema antivirus. Convocades les parts, cridats els testimonis i extretes les conclusions oportunes, la Molt Honorable Comissió va determinar que -en aquest cas i sense que serveixi de precedent- ni en Millet ni en Montull res tenien a veure amb el forat obert en el nostre sistema defensiu, concluint que la incursió d'aquesta unitat del Vietcong tifoidé amb traïdoria i nocturnitat s'havia produit per via intravenosa després d'acudir a la Central Tropical de Drassanes. Allà, l'equip mèdic habitual ens havia subministrat les corresponents vacunes antititofoidees, antidiarrèiques i antidiluvianes, per protegir el nostre organisme davant de les forces del mal que habiten el sudest asiàtic i que et poden deixar postrat en una tassa de wàter o en un camastre d'hospital de campanya dies i dies mentre et roben el bé més preuat: les vacances.
Conegudes les conclusions de la Comissió, la preocupació inicial va tornar en certa calma i tranquilitat. El fet que les unitats d'elit tifoidees hagueren entrat de forma controlada i segura a través del corredor sanitari de la Vacunació feia que les circumstàncies donessin un tomb decisiu: reunit el Parlaments d'Òrgans & Ossos i d'Altres Vísceres es va decidir no actuar, aturar la guerra i deixar que aquesta petita unitat fes la seva feina, s'instal·lés còmodament en el nostre cos i portés a terme la seva missió profilàctica. Tema finito.
Però, més enllà de donar per finiquitat el tema, les més conservadores i reaccionàries instàncies del nostre Departament de Defensa Corporal, els casposos comandaments de l'Agència d'Inteligència Interorgànica i el potent lobby dels Amics del Rifle van iniciar, d'amagatotis, una conjura estúpida i innecessària i van reactivar una guerra que, ara ho sabem, estava perduda ja d'entrada. Va ser així com van enviar els millors homes-globus a aturar els invasors, com si fossin donpelayos cristians a la caça de l'infidel. La Reconquesta, varen batejar l'operació militar. Globus blancs enviats a una mort segura.
Avui podem dir que la desfeta es un fet.
Els agents infiltrats van seguir avançant amb lentitud però seguretat, coneixedors com eren del terreny humit i selvàtic de la nostra flora intestinal. Els seus ulls felins i rasgats s'amagaven emboscats mentre l'exèrcit imperial dels nostres globus blancs els buscaven sense èxit, perseguint ombres i sucumbint en trampes mortals que acabaven amb la seva paciència i la seva vida: terrenys pantanosos, tombes blanques plenes de flors.
Sense que hi hagi conformitat oficial, fonts oficioses afirmen que la guerra de guerrilles ha acabat i que els agents infiltrats ja han fet ja la seva feina: superats els últims turons de dificultat, s'han instal·lat victoriosos i ufans en els antiplans de les nostres entranyes i s'han fet amb el comandament de la situació, preparant-se per a la seva missió. Deixarem que s'emborratxin i que celebrin la seva victòria, que aixequin les seves ciutats i els seus mercats, els seus burdells i les seves zones d'oci i d'oficines, que se sentin còmodes, com a casa, que descansin, que gaudeixin de la nostra escalfor i que estiguin preparats per lluitar contra malàries, tifus i dengues, tropes de virus mercenaris que, a cavall d'exèrcits de mosquits, pirategen els rius i els aires del sudest asiàtic.
Confiem en vosaltres.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
