Els preparatius: primer contacte amb el Vietcong

"Cau la nit i la humitat s'enganxa a la pell com una llengua calenta i viscosa que recorre el teu cos. Les gotes de suor es barregen amb les gotes negres i gruixudes de la por relliscant esquena avall, mentre un exèrcit d'insectes i rèptils t'envolten amb la seva presència emetent infernals sons d'estertor moribund, una simfonia que anuncia perill, pànic i horrors. Al fons, unes lluminàries estètiques anuncien bombes de gas mostassa a l'horitzó. L'aviació s'acosta. Els infiltrats avancen. Estan davant nostre, però ningú és capaç de veure'ls. Els sentim, els notem. Sabem que estan aquí. Sabem que ens poden veure. Sabem que estan jugant amb nosaltres, que se n'en riuen. Que no tenen por. I que cauran sobre nostre en qualsevol moment, ens esclafaran amb les seves dents grogues, amb les seves cares grogues, amb les seves mirades grogues. Estem perduts. Cau la nit i la humitat s'enganxa a la pell com una llengua calenta i viscosa que recorre el teu cos".


Aquest és l'últim post publicat en la seva bitàcora el caporal P.W McCarthy, cap d'operacions dels nostres globus blancs, dijous passat. Després d'aquesta entrada al blog, res més s'ha sabut d'ell ni dels seus homes-globus, una unitat d'elit encarregada de defensar-nos de febres grogues i altres mandangues tropicals. La consternació ha caigut sobre els Alts Comandaments i una pàtina de derrota s'ha instal·lat en la moral de la tropa. I els ànims decauran encara més, de ben segur, quan localitzin els cadàvers del caporal McCarthy i dels seus homes i retornin amb glòria militar dins d'un sarcòfag embolicat tristament amb la bandera.

Tot va començar el dia en què els Serveis d'Inteligència Corporal van detectar, tard i malament, elements infiltrats transportant un perillós carregament de tifus. Calia actuar. Es va engegar el dispositiu d'emergència i es van enviar les nostres unitats imperials a la caça i captura de l'enemic. Les perspectives d'èxit eren bones, però passades tres setmanes no s'havien obtingut els resultats esperats: com si estiguessim al bell mig d'una d'aquelles horrorores pel·lícules ianquies sobre el Vietnam -contes moralistes i maniqueistes sobre les bondats de l'Imperi Americà i la dimoníaca condició del règim Comunista del Vietcong- estàvem lluitant contra un exèrcit pràcticament invisible. L'enemic s'havia infiltrat dins del perímetre de seguretat i bagarejava per les selves corporals, amagat rere la frondosa vegetació intestinal. Resistien sota les pitjors condicions atmosfèriques, xops de dalt a baix per les torrencials pluges provinents de la solució gàstrica que llença torrencials diluvis químics per a la deconstrucció massiva d'enzimes i proteïnes. Però tot i això, semblava que estàven còmodes dins d'aquest hàbitat infernal i continuàven d'empeus i no hi havia qui els parés. L'esquadró de deu o dotze unitats tifoidees avançaven inexorablement riu amunt, aprofitant que les nostres venes i artèries són mekongs que comuniquen i vertebren el nostre organisme.

Davant la preocupant manca d'èxits, es va decidir canviar d'estrategia. El primer que calia saber era l'origen de tot plegat per després desplegar una força de xoc idònia i suficient. I va ser aleshores quan ens vam adonar que ningú sabia contestar com havia pogut passar, ningú sabia respondre a la pregunta de quina havia estat la porta falsa que havia permès la invasió del nostre sistema. Davant d'aquest desconcert, vam obrir una Comissió d'Investigació, més que res per detectar les errades del software i esbrinar on i quina era la debilitat del nostre sistema antivirus. Convocades les parts, cridats els testimonis i extretes les conclusions oportunes, la Molt Honorable Comissió va determinar que -en aquest cas i sense que serveixi de precedent- ni en Millet ni en Montull res tenien a veure amb el forat obert en el nostre sistema defensiu, concluint que la incursió d'aquesta unitat del Vietcong tifoidé amb traïdoria i nocturnitat s'havia produit per via intravenosa després d'acudir a la Central Tropical de Drassanes. Allà, l'equip mèdic habitual ens havia subministrat les corresponents vacunes antititofoidees, antidiarrèiques i antidiluvianes, per protegir el nostre organisme davant de les forces del mal que habiten el sudest asiàtic i que et poden deixar postrat en una tassa de wàter o en un camastre d'hospital de campanya dies i dies mentre et roben el bé més preuat: les vacances.

Conegudes les conclusions de la Comissió, la preocupació inicial va tornar en certa calma i tranquilitat. El fet que les unitats d'elit tifoidees hagueren entrat de forma controlada i segura a través del corredor sanitari de la Vacunació feia que les circumstàncies donessin un tomb decisiu: reunit el Parlaments d'Òrgans & Ossos i d'Altres Vísceres es va decidir no actuar, aturar la guerra i deixar que aquesta petita unitat fes la seva feina, s'instal·lés còmodament en el nostre cos i portés a terme la seva missió profilàctica. Tema finito.

Però, més enllà de donar per finiquitat el tema, les més conservadores i reaccionàries instàncies del nostre Departament de Defensa Corporal, els casposos comandaments de l'Agència d'Inteligència Interorgànica i el potent lobby dels Amics del Rifle van iniciar, d'amagatotis, una conjura estúpida i innecessària i van reactivar una guerra que, ara ho sabem, estava perduda ja d'entrada. Va ser així com van enviar els millors homes-globus a aturar els invasors, com si fossin donpelayos cristians a la caça de l'infidel. La Reconquesta, varen batejar l'operació militar. Globus blancs enviats a una mort segura.

Avui podem dir que la desfeta es un fet.
Els agents infiltrats van seguir avançant amb lentitud però seguretat, coneixedors com eren del terreny humit i selvàtic de la nostra flora intestinal. Els seus ulls felins i rasgats s'amagaven emboscats mentre l'exèrcit imperial dels nostres globus blancs els buscaven sense èxit, perseguint ombres i sucumbint en trampes mortals que acabaven amb la seva paciència i la seva vida: terrenys pantanosos, tombes blanques plenes de flors.

Sense que hi hagi conformitat oficial, fonts oficioses afirmen que la guerra de guerrilles ha acabat i que els agents infiltrats ja han fet ja la seva feina: superats els últims turons de dificultat, s'han instal·lat victoriosos i ufans en els antiplans de les nostres entranyes i s'han fet amb el comandament de la situació, preparant-se per a la seva missió. Deixarem que s'emborratxin i que celebrin la seva victòria, que aixequin les seves ciutats i els seus mercats, els seus burdells i les seves zones d'oci i d'oficines, que se sentin còmodes, com a casa, que descansin, que gaudeixin de la nostra escalfor i que estiguin preparats per lluitar contra malàries, tifus i dengues, tropes de virus mercenaris que, a cavall d'exèrcits de mosquits, pirategen els rius i els aires del sudest asiàtic.
Confiem en vosaltres.