Aquest any, però, no és com els altres i marxaré amb una sensació estranya, amb una necessitat de parlar amb Barcelona més sovint que d'altres anys.
Aquest any no m'he pogut acomiadar dels avis com cada any.
Aquesta tarda m'he acomiadat de l'avi des de la clínica on està ingressat des de fa uns mesos. Hem passejat per la terrassa del centre, hem pujat a les sis per a que sopés i hem xerrat del viatge i del Barça. I és que no hi ha cap dia que no es xerri del Barça amb l'Olivella! I m'agrada!
A quarts de vuit ens hem acomiadat fins setembre i quan he sortit per la porta he pensat que el primer dia de setembre la vull tornar a creuar.. i si no és aquesta porta, encara millor si és la del carrer Calaf.
De l'àvia no m'he pogut acomiadar. Ara mateix està anant cap a un hospital on li tractaran la seva malaltia... i com en aquest centre, els malalts no poden tenir visites els primers tres dies, quan ella en pugui rebre, jo ja no hi seré. I això em dol. Molt. Però és el millor per a ella. I això em reconforta.
Aquest any doncs seran uns comiats diferents, no al carrer Calaf, un carrer per sota de l'escola on vaig crèixer, sino en un hospital i mitjançant una trucada que espero poder fer d'aquí pocs dies per dir-li a la meva avieta que estic fent moltes fotos per a ella. Com cada any.
Us deixo amb una foto d'ells, la més recent que tinc, de fa poc més d'un mes quan vam celebrar l'aniversari de l'avi.
Demà però, nous comiats, aquest cops del meus amics i companys del viatge a la Índia d'ara fa un any. Un comiat entre amics, alegre però també emotiu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada