I Saigon ens ha esperat amb els llums apagats del capvespre.
Han estat 5 hores d'autobús, a sumar a la pila que ja portem a les nostres esquenes (o als nostres culs), per arribar a la capital econòmica del Vietnam. Ciutat Ho Chi Minh , de nou.
Només arribar hem preguntat si podíem marxar aquesta mateixa nit. Visita de metge, que dirien alguns. La idea era empalmar amb un autobús nocturn que fugís del Vietnam, a mitja nit, direcció Phom Phen i amb destinació definitiva a Siem Riap. Aquesta era la idea inicial, però un com hem comprovat que, per fer-ho, calia esperar 5 hores a la intempèrie (mentre plovia) i sumar 14 hores de viatge més, sense interrupcions, a les que ja duiem avui, hem decidit fer nit a Saigon, dormir 7 horetes i marxar a l'endemà ben d'hora. Així que hem triat hotel, hem anat a comprar un parell d'idees que teníem al cap i hem marxat a dormir.
El dia de viatge, ja a l'endemà, ha estat de rècord.
Hem sortit de Saigon a les 7.15 del matí i hem arribat a Siem Riap, Cambodja, a les 19.45. Dotze hores i mitja de bus. El dia s'ha dividit en un pròleg, dues etapes planes, una jornada de descans, una etapa d'alta muntanya i una volta d'honor:
Etapa Pròleg: Saigon - Moc Bai (frontera Vietnam-Cambodja). Etapa plana.
Un autobús una mica passat de voltes, però mig buit, ens ha regalat una etapa pròleg de tres hores de contemplació paisatgística escassa i de descans absolut (jo roncava), amb seients reclinables amb un angle de 52º. L'habituallament ha estat precari, amb galetes del dia anterior i una aigua mineral. A les 10.15 hem passat sota la pancarta de final d'etapa davant l'atenta mirada de les autoritats vietnamites i cambodjanes. Adéu Vietnam.
Primera Etapa: Moc Bai - Phom Phen. Etapa amb ports de tercera categoria amb escapades.
El mateix autobús ens ha dut fins a la capital de Cambodja, Phom Phen, en tres hores més. Els vídeos musicals de cambodjans cantant cançons d'amor desesperades amb cara de patir mal de panxa ens han deixat una mica groguis. I les escapades? No s'ha escapat ningú, però ganes no ens en faltaven. El maillot groc se l'ha endut el pakistaní traficant d'estampetes que es comportava de forma sospitosa al seient del darrera. Un paio molt raro. L'habituallament ha consistit en una bossa de patates, una de galetes i un plat d'arròs amb verdures per un servidor, a les deu del matí. Sí, arròs amb verdures per esmorzar, passa alguna cosa?.
Jornada de descans amb pluja a l'estació d'autobusos de Phom Phen.
Una hora i quart d'espera a cobert sota una pluja monzònica espectacular. L'estació d'autobusos de Phom Phen és un complex sistema humà d'anades-i-vingudes, caixes, bosses, paquets i turistes, i un senyor amb microfòn anunciant la sortida d'autocars cap a destinacions indesxifrables a un ritme de firero de festa major. Un xou. L'habituallament ha consitit en un tè fred sense sucre, caramels i les patates que quedaven.
Tercera Etapa: Phom Phen -Siem Riep. Etapa de muntanya amb final en alt.
Han estat gaire bé sis hores de bus compartint seients amb combodjans rurals (i algun guiri) fins arribar a la destinació final. Siem Riep ha arribat després de tres ports de muntanya, no orogràfics sinó psicològics, ja que les forces començaven a mancar. L'etapa ha estat dura, amb cambodjans mirant-nos fixament durant hores i hores, parades tècniques per orinar al mig del no res, àrees de servei amb menús tan exquisits com "sopa de tortuguetes flotants" i, sobretot, películes infernals i sèries còmiques autòctones a un volum excessiu i un fil argumental més que discutible. L'habituallament s'ha limitat a una bossa de favetes salades cambodjanes. Les hores al bus s'han fet llargues i dures, sinònim de viatge dels de veritat. Res no es valora si no costa, i Siem Riep ha costat. Això té bona pinta.
Volta d'honor dels campions. Un cop arribats a Siem Riep hem fet una volta per diversos establiments hotelers de la zona de la mà del tuk-tuk que ens ha recollit de l'estació d'autobusos. L'home ens porta només a les Guest House on ell té comissió per aconseguir clients. No ens n'agrada cap. A mesura que li diem que no ens agraden les "seves" propostes, va canviant de cara. El que abans era somriures i bon rotllo es va tornant en cares-llargues i escassa eloqüència. Finalment ens quedem en una que nosaltres havíem triat seguint les indicacions de la Lonely Planet. S'ha quedat sense comissió. No li fa gaire gràcia. És el teu problema, nano. Això era un joc, i avui no has guanyat.
Ens instal·lem, ja fosc, a Mondalay Inn Hotel, a dues passes del centre. L'habituallament? Una dutxa calenteta que es recordarà durant molt de temps.
diumenge, 29 d’agost del 2010
dimecres, 25 d’agost del 2010
Platja vietnamita
Sí, efectivament, hem decidit per majoria absoluta fer un gir copernicà als nostres plans, marxar a descansar uns dies a la platja i obviar el Delta del Mekong. L'excusa? Així haurem de tornar al Vietnam.
Tornarem per veure com acaba aquest conte de fades que es diu Mekong i que estem perseguint -riu avall- des del primer dia que vam entrar a territori laosià. Diem adéu al Mekong, doncs, amb tristor -ha estat un fidel company de viatge- i li diem a cau d'orella que tornarem, amb el mateix convenciment que les parelles que pacten de mutu acord la rescissió bilateral del contracte d'amor que els unia es diuen allò tan bonic de podem seguir essent amics.
Un cop decidit, tocava explorar el mapa. De Saigon cap al nord s'obria un ventall de possibilitats de platja ben gran. Però com hem explicat en el post anterior, atès que les Sagrades Escriptures de la Lonely Planet beneïen les terres ermes (i surferes) de Mui Ne com a la Terra Promesa (mojito + platja + relax), ens va faltar temps per comprar un econòmic bitllet d'autobús per anar a pontificar-hi la bona nova.
I la bona nova ha estat que a Mui Ne hem trobat un Resort amb piscina cristalina i platja adossada, servei d'habitacions, hamaques de fusta, sala de lectura, cervesa gelada i marisc fresc, cada nit. Que com es deia l'hotelet? Resort Le Paradís.
I al paradís hem estat durant quatre dies i quatre nits, llevant-nos tard, esmorzant davant del mar, consumint lectures endarrerides fins a mig matí, fent bany de platja salada a les aigües tòrrides del Mar de la Xina Meridional, secant-nos a la torradora del sol del Vietnam, remullant la panxa a la piscina de dofins tintats, dinant menges orientals en restaurants marins, gaudint de migdiada reparadora en una hamaca de platja, passejant a mitja tarda mentre el sol es pon, i acabant el dia amb una dutxeta calenta i un sopar de calamar, gamba fresca i cerveseta gelada. Un autèntic calvari, ja veieu. Rutina i més rutina.
Què ens ha tret de la rutina aquests dies? Poques coses, la veritat. La primera va ocòrrer la nit de dissabte a diumenge. Ho confesso: ni vam dormir bé ni vam dormir prou.
- Una farra descomunal?. No
- Festival de conga vietnamita per les instal·lacions del resort? No.
- Baralles orientals a l'habitació del costat? Res d'això.
- Alguna copa de més? Sí.
Per ser més exactes, una Super-Copa.
No va dir el nou president del Barça que programarien els partits en horaris més familiars? Doncs nano, t'has lluït: a la una i mitja de la matinada no són hores de començar! En fi, que aquella nit fins a les quatre de la matinada no dormia, després de celebrar amb alegria continguda el primer títol de la temporada...i en directe per la TV del Vietnam. Ole.
La rutina també l'hem trencada contractant, una tarda, una excursió per les dunes de Mui Ne.
Ens ho hem passat molt bé caminant, saltant i corrent per un autèntic desert de sorra finíssima als afores de poble. Hem anat fins allà a bord d'un geep coreà que va sobreviure a la Guerra del Vietnam, una autèntica ferralla amb rodes que ens ha portat a destí tot fent saltironets. Hem arribat i hem tornat sense problemes, tot i que en un parell d'ocasions el cotxe no s'engegava i, a més a més, hem punxat una roda (gat, roda de recanvi, espera llarga a la vorada...). El conductor era un vietnamita baixet i rabassut amb dots per ressucitar vehicles. Donem fe de la seva perícia. Segurament tot ha anat bé gràcies a la sincrètica i sorprenent presència de la figureta d'una Mare de Déu catòlica i apostòlica al costat del volant, imprescindible per protegir-nos en aquestes contrades budistes-comunistes. Per acabar de reblar el clau, el toc kitch el posava l'àudio que el conductor vietnamita ha fet instal·lar en el seu cotxe per avisar que va marxa enrere: no us ho creureu, però quan el geep coreà va cap enrere sona la música del "Happy Birthday". Impagable.
Les dunes han estat una experiència divertida i plena de sorra. Muntanyes de granets de finíssima arenisca verge es dibuixaven davant nostre, esperant ser trepitjades pels intrèpids turistes que s'aventuraven a caminar-hi. Molt guapo, la veritat. L'excursió s'ha completat amb una visita a un canó natural de terres vermelles que ha acabat de donar color al dia.
I així han anat passant els quatre dies de relax, sense massa històries que explicar. I un cop vam veure que era dilluns, vam dir: potser que ens posem les piles, oi? I dilluns vam comprar un bitllet d'autobús de cinc hores i vam recollir i vam acomiadar-nos de la platja, la piscina, els banyistes, les dunes, les gambes i els mojitos, amb tristor i melanconia. Saigon ens esperava de nou, per seguir viatjant.
Tornarem per veure com acaba aquest conte de fades que es diu Mekong i que estem perseguint -riu avall- des del primer dia que vam entrar a territori laosià. Diem adéu al Mekong, doncs, amb tristor -ha estat un fidel company de viatge- i li diem a cau d'orella que tornarem, amb el mateix convenciment que les parelles que pacten de mutu acord la rescissió bilateral del contracte d'amor que els unia es diuen allò tan bonic de podem seguir essent amics.
Un cop decidit, tocava explorar el mapa. De Saigon cap al nord s'obria un ventall de possibilitats de platja ben gran. Però com hem explicat en el post anterior, atès que les Sagrades Escriptures de la Lonely Planet beneïen les terres ermes (i surferes) de Mui Ne com a la Terra Promesa (mojito + platja + relax), ens va faltar temps per comprar un econòmic bitllet d'autobús per anar a pontificar-hi la bona nova.
I la bona nova ha estat que a Mui Ne hem trobat un Resort amb piscina cristalina i platja adossada, servei d'habitacions, hamaques de fusta, sala de lectura, cervesa gelada i marisc fresc, cada nit. Que com es deia l'hotelet? Resort Le Paradís.
I al paradís hem estat durant quatre dies i quatre nits, llevant-nos tard, esmorzant davant del mar, consumint lectures endarrerides fins a mig matí, fent bany de platja salada a les aigües tòrrides del Mar de la Xina Meridional, secant-nos a la torradora del sol del Vietnam, remullant la panxa a la piscina de dofins tintats, dinant menges orientals en restaurants marins, gaudint de migdiada reparadora en una hamaca de platja, passejant a mitja tarda mentre el sol es pon, i acabant el dia amb una dutxeta calenta i un sopar de calamar, gamba fresca i cerveseta gelada. Un autèntic calvari, ja veieu. Rutina i més rutina.
Què ens ha tret de la rutina aquests dies? Poques coses, la veritat. La primera va ocòrrer la nit de dissabte a diumenge. Ho confesso: ni vam dormir bé ni vam dormir prou.
- Una farra descomunal?. No
- Festival de conga vietnamita per les instal·lacions del resort? No.
- Baralles orientals a l'habitació del costat? Res d'això.
- Alguna copa de més? Sí.
Per ser més exactes, una Super-Copa.
No va dir el nou president del Barça que programarien els partits en horaris més familiars? Doncs nano, t'has lluït: a la una i mitja de la matinada no són hores de començar! En fi, que aquella nit fins a les quatre de la matinada no dormia, després de celebrar amb alegria continguda el primer títol de la temporada...i en directe per la TV del Vietnam. Ole.
La rutina també l'hem trencada contractant, una tarda, una excursió per les dunes de Mui Ne.
Ens ho hem passat molt bé caminant, saltant i corrent per un autèntic desert de sorra finíssima als afores de poble. Hem anat fins allà a bord d'un geep coreà que va sobreviure a la Guerra del Vietnam, una autèntica ferralla amb rodes que ens ha portat a destí tot fent saltironets. Hem arribat i hem tornat sense problemes, tot i que en un parell d'ocasions el cotxe no s'engegava i, a més a més, hem punxat una roda (gat, roda de recanvi, espera llarga a la vorada...). El conductor era un vietnamita baixet i rabassut amb dots per ressucitar vehicles. Donem fe de la seva perícia. Segurament tot ha anat bé gràcies a la sincrètica i sorprenent presència de la figureta d'una Mare de Déu catòlica i apostòlica al costat del volant, imprescindible per protegir-nos en aquestes contrades budistes-comunistes. Per acabar de reblar el clau, el toc kitch el posava l'àudio que el conductor vietnamita ha fet instal·lar en el seu cotxe per avisar que va marxa enrere: no us ho creureu, però quan el geep coreà va cap enrere sona la música del "Happy Birthday". Impagable.
Les dunes han estat una experiència divertida i plena de sorra. Muntanyes de granets de finíssima arenisca verge es dibuixaven davant nostre, esperant ser trepitjades pels intrèpids turistes que s'aventuraven a caminar-hi. Molt guapo, la veritat. L'excursió s'ha completat amb una visita a un canó natural de terres vermelles que ha acabat de donar color al dia.
I així han anat passant els quatre dies de relax, sense massa històries que explicar. I un cop vam veure que era dilluns, vam dir: potser que ens posem les piles, oi? I dilluns vam comprar un bitllet d'autobús de cinc hores i vam recollir i vam acomiadar-nos de la platja, la piscina, els banyistes, les dunes, les gambes i els mojitos, amb tristor i melanconia. Saigon ens esperava de nou, per seguir viatjant.
dilluns, 23 d’agost del 2010
Quatre dies sota el cocotero
Fa cinc vespres des del nostre hotelet de Saigon, vam començar a pensar en el nostre proper destí immediat. Si seguíem el planning, ens tocava marxar un parell o tres de dies cap el delta del Mekong però no teníem cap mena d'informació al respecte i tot el que ens oferien les agències eren tours organitzats de toc de pito.
Vam començar a imaginar d'altres possibilitats, anar per lliure al delta o variar de destinació eren les dues que tenien més oportunitats de triomfar així que, després de passar per la Fàbrica Nacional de la fotocòpia i fer-nos amb una guia de Vietnam vam prendre la decisió.
Cal remarcar que la decisió va venir condicionada per un parell de fets: dues setmanes i mitja amb la motxila a l'esquena començaven a fer estralls a la meva esquena i els meus ronyons (veig que em faig gran ja que els meus ronyons no s'havien queixat mai tan d'hora) i, el que ens ho va fer pensar més és que tothom amb qui ens hem anat trobant en el viatge acaba les vacances a la platja (o hi passa mitges vacances, oi Sandra?). Però nosaltres no volíem acabar a les illes de Tailandia com gairebé tothom sinó que vam voler buscar alguna altra cosa i amb la guia a la mà la decisió va ser senzilla: Mui Ne, a 200 kilòmetres de Saigon. A només 5 hores de bus.
I dit i fet, en menys de mitja hora ja teníem els bitllets a les mans per l'endemà següent. A la una del migdia seríem a la platja.
Us deixem amb un aperitiu de la nostra visita a les dunes de Mui Ne. Un oasi de sorra entre els cocoteros, ple de saltimbanquis:
Vam començar a imaginar d'altres possibilitats, anar per lliure al delta o variar de destinació eren les dues que tenien més oportunitats de triomfar així que, després de passar per la Fàbrica Nacional de la fotocòpia i fer-nos amb una guia de Vietnam vam prendre la decisió.
Cal remarcar que la decisió va venir condicionada per un parell de fets: dues setmanes i mitja amb la motxila a l'esquena començaven a fer estralls a la meva esquena i els meus ronyons (veig que em faig gran ja que els meus ronyons no s'havien queixat mai tan d'hora) i, el que ens ho va fer pensar més és que tothom amb qui ens hem anat trobant en el viatge acaba les vacances a la platja (o hi passa mitges vacances, oi Sandra?). Però nosaltres no volíem acabar a les illes de Tailandia com gairebé tothom sinó que vam voler buscar alguna altra cosa i amb la guia a la mà la decisió va ser senzilla: Mui Ne, a 200 kilòmetres de Saigon. A només 5 hores de bus.
I dit i fet, en menys de mitja hora ja teníem els bitllets a les mans per l'endemà següent. A la una del migdia seríem a la platja.
Us deixem amb un aperitiu de la nostra visita a les dunes de Mui Ne. Un oasi de sorra entre els cocoteros, ple de saltimbanquis:
diumenge, 22 d’agost del 2010
Saigon, la ciutat de les motos (3a part)
Saigon va ser l'últim bastió militar que va caure a mans del Viet Cong l'abril de 1975. El Viet Cong, el partit comunista fundat per l'Oncle Ho per lluitar -amb èxit- contra la colonització francesa, va ser també l'organització que va liderar la lluita descarnada contra el satèl·lit capitalista del Vietnam del Sud, un Estat titella controlat pels Estats Units. Va ser durant la guerra coneguda a Occident com a "Guerra del Vietnam", un intent desesperat dels americans per tractar d'aturar l'expansió del comunisme al sudest asiàtic. Disset anys de guerra i atrocitats que van acabar quan l'exèrcit nordvietnamita va entrar victoriós a Saigon.
Per rememorar aquesta història tan tràgica com recent (només fa 35 anys que va acabar la guerra!), hem visitat el Museu sobre la Guerra, on es documenten els orígens, els perquès i les conseqüències d'una guerra mai declarada formalment. El punt de vista del Museu és el de fer conéixer la barbàrie, els excessos injustificats i la vergonya mundial de les accions dels nordamericans. De forma punyent i brillant, la primera de les inscripcions del Museu, només entrar, és la reproducció d'un fragment de la Declaració de la Independència dels Estats Units que parla dels drets humans, del respecte per la vida i del dret de viure en llibertat i en pau. Sembla ser que aquests drets inherents als éssers humans no eren d'aplicació al poble vietnamita.
El Museu et colpeix per la seva cruesa i sinceritat. A la planta de dalt, una magnífica exposició de les millors fotografies dels reporters de guerra, molts d'ells morts en combat, et transporta a la selva vietnamita. Observant les fotografies amb atenció pots arribar a sentir el soroll de les bombes, el vol dels insectes i la humitat fosca i enganxosa. Pots sentir, també, la por. Molta por.
Tocats, però no enfonsats, hem diversificat la nostra visita a Saigon. Després de contemplar com els colonitzadors francesos van tenir els sants pebrots d'aixecar, en algun moment dels gaire bé 100 a anys d'explotació del Vietnam, una enorme església catòlica amb aires de Notre Dame de Paris al bell mig de la ciutat, hem adreçat les nostres passes cap a la Fàbrica Nacional de la Fotocòpia: aquesta fàbrica, de seu múltiple i ambulant, ostenta el rècord de producció de llibres fotocopiats del món. En totes les parades turístiques de la ciutat pots trobar desenes de guies Lonely Planet, centenars best-sellers suecs i milers d'exemplars de literatura fast-food en anglès en magnífiques edicions de butxaca, tapa en color i fotocòpies impecables...a uns preus que fan riure. Pots comprar-te, per exemple, el darrer llibre de l'Steve Larsson per 3 dòlars i mig o la Guia del Vietnam per 4$. En donem fe. Saigon és el temple de la fotocòpia. Hi ha locals amb biblioteques senceres amb aquest tipus d'exemplars. Qualsevol membre de la SGAE patiria un atac d'ansietat passejant per ciutat Ho-Chi-Minh.
Saigon ha estat una etapa molt profitosa: hem fet les primeres compres del viatge, hem dinat un dels millors àpats de la Ruta Ho-Chi-Minh, hem dormit en un hotelet antic però amb molt d'encant i ens hem acomiadat de la ciutat sopant a l'envelat-restaurant d'un mercadillo nocturn que cuinaven granotes i altres rèptils a preu de ganga. No hem gosat més que mirar-nos els batracis d'aprop i demanar un plat de pollastre amb verdures. Era pollastre, oi?
Per rememorar aquesta història tan tràgica com recent (només fa 35 anys que va acabar la guerra!), hem visitat el Museu sobre la Guerra, on es documenten els orígens, els perquès i les conseqüències d'una guerra mai declarada formalment. El punt de vista del Museu és el de fer conéixer la barbàrie, els excessos injustificats i la vergonya mundial de les accions dels nordamericans. De forma punyent i brillant, la primera de les inscripcions del Museu, només entrar, és la reproducció d'un fragment de la Declaració de la Independència dels Estats Units que parla dels drets humans, del respecte per la vida i del dret de viure en llibertat i en pau. Sembla ser que aquests drets inherents als éssers humans no eren d'aplicació al poble vietnamita.
El Museu et colpeix per la seva cruesa i sinceritat. A la planta de dalt, una magnífica exposició de les millors fotografies dels reporters de guerra, molts d'ells morts en combat, et transporta a la selva vietnamita. Observant les fotografies amb atenció pots arribar a sentir el soroll de les bombes, el vol dels insectes i la humitat fosca i enganxosa. Pots sentir, també, la por. Molta por.
Tocats, però no enfonsats, hem diversificat la nostra visita a Saigon. Després de contemplar com els colonitzadors francesos van tenir els sants pebrots d'aixecar, en algun moment dels gaire bé 100 a anys d'explotació del Vietnam, una enorme església catòlica amb aires de Notre Dame de Paris al bell mig de la ciutat, hem adreçat les nostres passes cap a la Fàbrica Nacional de la Fotocòpia: aquesta fàbrica, de seu múltiple i ambulant, ostenta el rècord de producció de llibres fotocopiats del món. En totes les parades turístiques de la ciutat pots trobar desenes de guies Lonely Planet, centenars best-sellers suecs i milers d'exemplars de literatura fast-food en anglès en magnífiques edicions de butxaca, tapa en color i fotocòpies impecables...a uns preus que fan riure. Pots comprar-te, per exemple, el darrer llibre de l'Steve Larsson per 3 dòlars i mig o la Guia del Vietnam per 4$. En donem fe. Saigon és el temple de la fotocòpia. Hi ha locals amb biblioteques senceres amb aquest tipus d'exemplars. Qualsevol membre de la SGAE patiria un atac d'ansietat passejant per ciutat Ho-Chi-Minh.
Saigon ha estat una etapa molt profitosa: hem fet les primeres compres del viatge, hem dinat un dels millors àpats de la Ruta Ho-Chi-Minh, hem dormit en un hotelet antic però amb molt d'encant i ens hem acomiadat de la ciutat sopant a l'envelat-restaurant d'un mercadillo nocturn que cuinaven granotes i altres rèptils a preu de ganga. No hem gosat més que mirar-nos els batracis d'aprop i demanar un plat de pollastre amb verdures. Era pollastre, oi?
divendres, 20 d’agost del 2010
Saigon, la ciutat de les motos (2a part)
Saigon, la històrica capital del sud del Vietnam, ens ha obert les seves portes a la una del migdia deprés d'un viatge de sis hores des de la capital cambodjana. La distància que separa ambdues ciutats és curta, però l'estat de la carretera, els tràmits fronterers i l'intensíssim tràfic d'entrada a Saigon fa que la durada del viatge sigui la que és. Tot i així, gràcies a la nostra capacitat per matinar (a les 5.45 h. ha sonat avui el despertador), hem arribat abans de dinar i amb moltes hores per endavant per gaudir del nostre primer tast del Vietnam.
L'entrada a la República Socialista del Vietnam ha estat, si més no, curiosa. A la frontera ens han fet baixar a tots de l'autocari i ens han demanat col·locar-nos en fila índia. Un cop allà, el responsable de l'expedició, habilitat i suficientment untat per les autoritats vietnamites, ens ha anat cridant un a un pel nostre nom de pila, i un cop identificats, ens ha convidat a desfer la fila, ocupar l'espai buit entre el grup i l'autocar i, o bé contestar una pregunta sobre el país o bé fer una petita actuació de l'agrat de les autoritats allà presents, sempre relacionada amb el Vietnam. Es tractava, en han dit, de demostrar coneixements teòrics o pràctics sobre la pàtria vietnamita.
El primer que han cridat era un vietnanita que ha superat la prova sense problemes, ja que la tornada de l'himne nacional (amb el puny alçat) se la sabia perfectament. Molts de nosaltres ja suàvem, repassant mentalment la sanguinària (i molt comunista) tornada de Els Segadors (bon cop de falç, camarada). El segon de la llista era un taiwanés que no ha superat la prova: no sabia dir el nom de cap dinastia d'emperadors vietnamites del segle XI d.C. Què ignorant! El tercer i el quart, una parella de canadencs, se n'han sortit pou bé fent una demostració de ball regional de la regió de Hanoi, après dels documentals de la 2 durant es gelats capvespres d'Otawa. Al final, la majoria hem anat trempejant el tema i superant les proves (per exemple, l'Anna ha explicat un acudit de Chiquito en vietnamès, llargament aplaudit per tots els funcionaris de la fromntera; i un servidor ha exposat la tesi "El Vietnam i Santa Isolina de Begur, una història d'amor", sobre l'agermanament entre aquesta bonica vila ampurdanesa i la República Socialista del Vietnam arran de les troballes de la talla d'una marededéu amb el puny alçat i els ulls allargassats com grans d'arròs als afores de la bella localitat catalana durant el transcurs de les obres de construcció d'una mesquita ortodoxa, promogudes per una societat municipal investigada pel jutge Del Colmo per presumpta corrupció del seu gerent, responsable també de l'Àrea d'Urbanisme del municipi i ajuntat amb l'amo del prostíbul "Saigon Exprés! de La Bisbal). Ha estat així com hem pogut tornar a l'autobús i entrar a Vietnam sense problemes.
Saigon, que té el nom oficial de ciutat Ho Chi Mihn -en honor al líder vietnamita que va lluitar contra els francesos i els americans combatent el capitalisme i fundant el partit comunista del país, hegemònic avui en dia-, és una ciuta de 9 milions de persones...que no té metro. No cal afegir massa informació més per descubrir com d'innegociable és viure o passejar per aquesta pantagruèlica urb en hora punta (tenint en compte que l'hora punta és de 6 del matí a 10 de la nit). Soroll, moviment, caos circulatori i grans embussos són la tònica habitual. Diuen que per pal·liar tal desmesura, el govern municipal va decidir regalar motos als saigonencs (informació no confirmada). Només així s'explica com poden disposar d'un parc de motocicletes de 3.000.000 de motos!... i fer-les circular totes de cop, cada dia, per la ciutat.
La veritat és que, el de les motos, és un espectacle digne de veure i viure, sobretot perquè estem parlant d'una ciutat on no es respecten els estàndards de conducció d'Europa (i dient Europa, no incloc Itàlia, que quedi clar), fet que fa que l'espectacularitat, la diversió i , perquè no dir-ho, l'emoció i la perillositat del tema siguin encara més acusades. Davant d'un semàfor vermell del centre s'hi poden acumular fins a 100 fileres de motos preparades totes per arrancar quan es posi verd...i esquivar les altres motos que voldran girar i que no s'aturaran fàcilment. I tu, mentrestant, tracta de creuar el carrer.
Saigon se'ns ha presentat com una gran ciutat bastant impersonal. Una gran concentració de gent, edifics, botigues i mercats...sense massa nexe en comú o, com a mínim, sense un fil conductor que li doni una personalitat pròpia. Segurament el fet d'haver estat menys de 48 hores allà ha fet que no acabéssim de copsar la seva veritable ànima.
Tot i així, ens ho hem passat molt bé. Hem passejat, hem dormit en un hotel molt guapo, hem badat, hem comprat regalets, hem creuat carrers i hem menjat molt i molt bé. A més de tot això, hem visitat la Fàbrica General de la Fotòcopia, hem ploral en el Museu de la Guerra; hem presenciat un espectacle de carrer dirigit pel fantasma de l'Eva Nassare i hem sopat en un mercat nocturn on cuinaven granotes i serps i arrosos dolços la mar de bons. Voleu seguir llegint? Us ho expliquem.
L'entrada a la República Socialista del Vietnam ha estat, si més no, curiosa. A la frontera ens han fet baixar a tots de l'autocari i ens han demanat col·locar-nos en fila índia. Un cop allà, el responsable de l'expedició, habilitat i suficientment untat per les autoritats vietnamites, ens ha anat cridant un a un pel nostre nom de pila, i un cop identificats, ens ha convidat a desfer la fila, ocupar l'espai buit entre el grup i l'autocar i, o bé contestar una pregunta sobre el país o bé fer una petita actuació de l'agrat de les autoritats allà presents, sempre relacionada amb el Vietnam. Es tractava, en han dit, de demostrar coneixements teòrics o pràctics sobre la pàtria vietnamita.
El primer que han cridat era un vietnanita que ha superat la prova sense problemes, ja que la tornada de l'himne nacional (amb el puny alçat) se la sabia perfectament. Molts de nosaltres ja suàvem, repassant mentalment la sanguinària (i molt comunista) tornada de Els Segadors (bon cop de falç, camarada). El segon de la llista era un taiwanés que no ha superat la prova: no sabia dir el nom de cap dinastia d'emperadors vietnamites del segle XI d.C. Què ignorant! El tercer i el quart, una parella de canadencs, se n'han sortit pou bé fent una demostració de ball regional de la regió de Hanoi, après dels documentals de la 2 durant es gelats capvespres d'Otawa. Al final, la majoria hem anat trempejant el tema i superant les proves (per exemple, l'Anna ha explicat un acudit de Chiquito en vietnamès, llargament aplaudit per tots els funcionaris de la fromntera; i un servidor ha exposat la tesi "El Vietnam i Santa Isolina de Begur, una història d'amor", sobre l'agermanament entre aquesta bonica vila ampurdanesa i la República Socialista del Vietnam arran de les troballes de la talla d'una marededéu amb el puny alçat i els ulls allargassats com grans d'arròs als afores de la bella localitat catalana durant el transcurs de les obres de construcció d'una mesquita ortodoxa, promogudes per una societat municipal investigada pel jutge Del Colmo per presumpta corrupció del seu gerent, responsable també de l'Àrea d'Urbanisme del municipi i ajuntat amb l'amo del prostíbul "Saigon Exprés! de La Bisbal). Ha estat així com hem pogut tornar a l'autobús i entrar a Vietnam sense problemes.
Saigon, que té el nom oficial de ciutat Ho Chi Mihn -en honor al líder vietnamita que va lluitar contra els francesos i els americans combatent el capitalisme i fundant el partit comunista del país, hegemònic avui en dia-, és una ciuta de 9 milions de persones...que no té metro. No cal afegir massa informació més per descubrir com d'innegociable és viure o passejar per aquesta pantagruèlica urb en hora punta (tenint en compte que l'hora punta és de 6 del matí a 10 de la nit). Soroll, moviment, caos circulatori i grans embussos són la tònica habitual. Diuen que per pal·liar tal desmesura, el govern municipal va decidir regalar motos als saigonencs (informació no confirmada). Només així s'explica com poden disposar d'un parc de motocicletes de 3.000.000 de motos!... i fer-les circular totes de cop, cada dia, per la ciutat.
La veritat és que, el de les motos, és un espectacle digne de veure i viure, sobretot perquè estem parlant d'una ciutat on no es respecten els estàndards de conducció d'Europa (i dient Europa, no incloc Itàlia, que quedi clar), fet que fa que l'espectacularitat, la diversió i , perquè no dir-ho, l'emoció i la perillositat del tema siguin encara més acusades. Davant d'un semàfor vermell del centre s'hi poden acumular fins a 100 fileres de motos preparades totes per arrancar quan es posi verd...i esquivar les altres motos que voldran girar i que no s'aturaran fàcilment. I tu, mentrestant, tracta de creuar el carrer.
Saigon se'ns ha presentat com una gran ciutat bastant impersonal. Una gran concentració de gent, edifics, botigues i mercats...sense massa nexe en comú o, com a mínim, sense un fil conductor que li doni una personalitat pròpia. Segurament el fet d'haver estat menys de 48 hores allà ha fet que no acabéssim de copsar la seva veritable ànima.
Tot i així, ens ho hem passat molt bé. Hem passejat, hem dormit en un hotel molt guapo, hem badat, hem comprat regalets, hem creuat carrers i hem menjat molt i molt bé. A més de tot això, hem visitat la Fàbrica General de la Fotòcopia, hem ploral en el Museu de la Guerra; hem presenciat un espectacle de carrer dirigit pel fantasma de l'Eva Nassare i hem sopat en un mercat nocturn on cuinaven granotes i serps i arrosos dolços la mar de bons. Voleu seguir llegint? Us ho expliquem.
dimecres, 18 d’agost del 2010
Ho Chi Minh City, la ciutat de les motos
Per començar a explicar-vos els nostres dies a Ho Chi Minh us convidem a veure aquest petit aperitiu.
dimarts, 17 d’agost del 2010
La puresa asiàtica de Phnom Phen
A les 7 del matí ja estem d'empeus preparats per continuar el viatge. Direcció sud, farem 400 kilòmetres buscant la capital del Regne de Cambodja, Phnom Phen. Viatgem en un autobús de calitat mitjana envoltats d'autòctons: serem els únics estrangers. Mola. Seran set hores fins a Phnon Phen amb uns companys de viatge prou peculiars, fauna combodjana representativa del país: al costat nostre s'hi asseu "La Bolsos"; el conductor és "El Bocinas", i dos seients més enrere passa l'estona "El Cuclillas", assegut molt a prop de "La Tacones". Ells ens miren. Nosaltres els mirem. Tots somriem. Qui seré jo, als seus ulls? "El Barbas?" I l'Anna? Serà "La Twitty?". No ho sabrem mai.
La parada per dinar, una hora abans d'arribar a la capital, ha estat un tast de les habilitats culinàries dels cambodjans, els quals, segons hem comprovat, tenen poques manies per fregir grills, insectes i aranyes de diversos colors. Especialment llamineres eren les aranyes cuinades: petites i negres, amb les potetes intactes, ens les hem imaginades com a gegantines taràntules que un cop passades per la la paella queden en poca cosa, com els xampinyons.
Phnom Phem ha arribat a les dues de a tarda, amb una calor considerable.
La capital cambodjana és un tresor pels fans de les ciutats asiàtiques: caos circulatori de milers de motos, tuk-tuks, camionetes, autocars i cotxes; mercats al carrer, cases precàries, botigues-habitatge a peu de carrer, menges en restaurants de tamburets de plàstic ocupant les voreres i una personalitat molt marcada per la presència del majestuós riu Tonle Sap, afluent del Mekong, al bell mig de la ciutat. Si a tot això li afegeixes un Palau Reial d'espectaculars dimensions, un Museu Nacional d'arquitectura sobèrbia, un passat recent ple de (tràgica) història i un parell de temples exquisits, juntament amb la presència d'elefants i micos salvatges en els parcs públics i una molt bona oferta turística de restauració i batuts de fruites, tens un indret ideal per passar un parell de dies gaudint d'Àsia.
Així ha estat. Hem passat dos dies i dues nits a Phnom Phen fantàstics, instal·lats en un hotelet de categoria, com diria la Vicenteta. Des del balconet de davant de la nostra habitació, de cara al riu i al magnífic i grandiós passeig fluvial, hem presenciat el moviment diürn i nocturn dels cambodjans a la vora de les seves marronoses aigües: a les sis del matí, una música oriental ens ha despertat i hem gaudit de l'espectacle de grups de persones practicant tai-chi i aeròbic al bell mig del passeig, mentre el sol anava sortint. Al capvespre, quan aquell mateix sol ja s'ha amagat, hem gaudit veient com la gent es llença al passeig fluvial i l'inunda amb una onada gegant d'humanitat: gimnastes, passejants, futbolistes, practicants de bàdmington i footing, turistes, vells venedors d'insectes, taxistes precaris, prostitutes de talons alts, nens pidolarires, dones somrients, joves de bona família amb guardaespatlles i cotxes coreans, badocs, immigrants i d'altres espècies. Tots junts, en harmonia caòtica. Un plaer.
Punt a part mereix el mercat de cap de setmana de menges i verdures que hem vist a mitja tarda, un autèntic paradís d'olors i sabors cambodjans vedat al turista despistat. Hi hem passejat amb la boca oberta i la càmara de fotos treballant a bon ritme. Brut, caòtic, ple de gent, de motos i d'animals, vius i morts. Una passada.
La visita a la ciutat no és completa si no fas parada també al Palau Reial, on viu el rei sàtrapa que governa aquest amable país, i a l'antiga presó de seguretat dels khmers vermells, la tètrica S21, centre de tortura i assassinat de cambodjans a mans dels fanàtics feixistes seguidors de Pol Pot. La visita del Palau Reial et transmet sensacions contradictòries: la riquesa i la grandesa espiritual i material de l'indret, l'esplendor arquitectònic dels palaus i de les seves sales nobles i els milions de kilats d'or incrustat en les estàtues de Buda t'alimenten l'ànima però, a la vegada, et regiren l'estòmac davant la pobresa del país. En canvi, la visita a la presó dels khmers vermells, una antiga escola de primària, no et deixa pas amb sensacions ambivalents: tot el que sents és incredulitat, claustrofòbia física i psíquica, opressió i tristor infinita davant l'horror de la raça humana. Dur, molt dur.
Els dies han transcorregut amb molta calor i amb més d'una pausa tècnica per recuperar-nos. El nostre hotel, cèntric i molt ben parit, ens ha servit de base d'operacions per calibrar les forces i, si calia, recuperar-les amb una dutxa tíbia i una petita migdiada. Vacances!
Les dues nits hem sopat de forma brillant, destacant la primera d'elles, en un restaurant de carrer a tocar d'un mercadillo d'andròmines. Va ser un àpat animat, amb converses amb els cambrers cambodjans i amb divertides anades i vingudes. El moment culminant va ser la tria del peix que ens havien de cuinar: davant d'un aquari amb tres o quatre peixos vam haver d'assenyalar amb un dit acusador a un d'ells. Després del nostre gest, com si fóssim emperadors romans que decideixen en un instant sobre la vida dels qui els envolten amb el simple gest del dit d'una mà, el botxí va executar l'ordre i ha pescat la víctima. Una llàgrimeta va treure el cap davant de tanta barbàrie. Un cop cuinat i oblidat el mal tràngol, el peixet estava deliciós. Mmmm.
Hem abandonat Phon Phen a les sis del matí d'avui dimarts, camí del Vietnam. A aquella hora, la ciutat ja bullia de gent. Els artistes del tai-chi tornaven a ocupar els seus llocs davant del riu i una munió de cambodjans inundava el carrer i les terrasses dels restaurants consumint grans bols de sopa de noodles fumenjant, mentre les motos assaltaven els creuaments amb despiatada innocència. I eren només les sis del matí. Marxem de Phnon Phen, marxem de Cambodja...però tornarem. Fem una incursió (gens militar) a les terres del Delta del Mekong vietnamita i tornem en menys d'una setmana. Promès.
La parada per dinar, una hora abans d'arribar a la capital, ha estat un tast de les habilitats culinàries dels cambodjans, els quals, segons hem comprovat, tenen poques manies per fregir grills, insectes i aranyes de diversos colors. Especialment llamineres eren les aranyes cuinades: petites i negres, amb les potetes intactes, ens les hem imaginades com a gegantines taràntules que un cop passades per la la paella queden en poca cosa, com els xampinyons.
Phnom Phem ha arribat a les dues de a tarda, amb una calor considerable.
La capital cambodjana és un tresor pels fans de les ciutats asiàtiques: caos circulatori de milers de motos, tuk-tuks, camionetes, autocars i cotxes; mercats al carrer, cases precàries, botigues-habitatge a peu de carrer, menges en restaurants de tamburets de plàstic ocupant les voreres i una personalitat molt marcada per la presència del majestuós riu Tonle Sap, afluent del Mekong, al bell mig de la ciutat. Si a tot això li afegeixes un Palau Reial d'espectaculars dimensions, un Museu Nacional d'arquitectura sobèrbia, un passat recent ple de (tràgica) història i un parell de temples exquisits, juntament amb la presència d'elefants i micos salvatges en els parcs públics i una molt bona oferta turística de restauració i batuts de fruites, tens un indret ideal per passar un parell de dies gaudint d'Àsia.
Així ha estat. Hem passat dos dies i dues nits a Phnom Phen fantàstics, instal·lats en un hotelet de categoria, com diria la Vicenteta. Des del balconet de davant de la nostra habitació, de cara al riu i al magnífic i grandiós passeig fluvial, hem presenciat el moviment diürn i nocturn dels cambodjans a la vora de les seves marronoses aigües: a les sis del matí, una música oriental ens ha despertat i hem gaudit de l'espectacle de grups de persones practicant tai-chi i aeròbic al bell mig del passeig, mentre el sol anava sortint. Al capvespre, quan aquell mateix sol ja s'ha amagat, hem gaudit veient com la gent es llença al passeig fluvial i l'inunda amb una onada gegant d'humanitat: gimnastes, passejants, futbolistes, practicants de bàdmington i footing, turistes, vells venedors d'insectes, taxistes precaris, prostitutes de talons alts, nens pidolarires, dones somrients, joves de bona família amb guardaespatlles i cotxes coreans, badocs, immigrants i d'altres espècies. Tots junts, en harmonia caòtica. Un plaer.
Punt a part mereix el mercat de cap de setmana de menges i verdures que hem vist a mitja tarda, un autèntic paradís d'olors i sabors cambodjans vedat al turista despistat. Hi hem passejat amb la boca oberta i la càmara de fotos treballant a bon ritme. Brut, caòtic, ple de gent, de motos i d'animals, vius i morts. Una passada.
La visita a la ciutat no és completa si no fas parada també al Palau Reial, on viu el rei sàtrapa que governa aquest amable país, i a l'antiga presó de seguretat dels khmers vermells, la tètrica S21, centre de tortura i assassinat de cambodjans a mans dels fanàtics feixistes seguidors de Pol Pot. La visita del Palau Reial et transmet sensacions contradictòries: la riquesa i la grandesa espiritual i material de l'indret, l'esplendor arquitectònic dels palaus i de les seves sales nobles i els milions de kilats d'or incrustat en les estàtues de Buda t'alimenten l'ànima però, a la vegada, et regiren l'estòmac davant la pobresa del país. En canvi, la visita a la presó dels khmers vermells, una antiga escola de primària, no et deixa pas amb sensacions ambivalents: tot el que sents és incredulitat, claustrofòbia física i psíquica, opressió i tristor infinita davant l'horror de la raça humana. Dur, molt dur.
Els dies han transcorregut amb molta calor i amb més d'una pausa tècnica per recuperar-nos. El nostre hotel, cèntric i molt ben parit, ens ha servit de base d'operacions per calibrar les forces i, si calia, recuperar-les amb una dutxa tíbia i una petita migdiada. Vacances!
Les dues nits hem sopat de forma brillant, destacant la primera d'elles, en un restaurant de carrer a tocar d'un mercadillo d'andròmines. Va ser un àpat animat, amb converses amb els cambrers cambodjans i amb divertides anades i vingudes. El moment culminant va ser la tria del peix que ens havien de cuinar: davant d'un aquari amb tres o quatre peixos vam haver d'assenyalar amb un dit acusador a un d'ells. Després del nostre gest, com si fóssim emperadors romans que decideixen en un instant sobre la vida dels qui els envolten amb el simple gest del dit d'una mà, el botxí va executar l'ordre i ha pescat la víctima. Una llàgrimeta va treure el cap davant de tanta barbàrie. Un cop cuinat i oblidat el mal tràngol, el peixet estava deliciós. Mmmm.
Hem abandonat Phon Phen a les sis del matí d'avui dimarts, camí del Vietnam. A aquella hora, la ciutat ja bullia de gent. Els artistes del tai-chi tornaven a ocupar els seus llocs davant del riu i una munió de cambodjans inundava el carrer i les terrasses dels restaurants consumint grans bols de sopa de noodles fumenjant, mentre les motos assaltaven els creuaments amb despiatada innocència. I eren només les sis del matí. Marxem de Phnon Phen, marxem de Cambodja...però tornarem. Fem una incursió (gens militar) a les terres del Delta del Mekong vietnamita i tornem en menys d'una setmana. Promès.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
