Gairebé 700 kilòmetres en 11 hores. No ens podríem queixar després d'haver fet la meitat de kilòmetres en el mateix temps, oi? Bé, doncs la Guerrero va treure la seva vena queixosa igualment. Us ho explico:
Abans de marxar i després d'haver -nos informat aquí i allà i de veure, fins i tot un video dels famosos sleeping busos laosians, vam decidir fer aquest trajecte en aquest transport. I quan vam arribar a Vientiane no ens ho vam pensar gens i vam comprar els bitllets per pasar la nit fent camí cap a Pakse.
Vam comprar el bitllet al mateix "hotelaco" on érem i ens van dir que entre les set i dos quarts de vuit del vespre ens passaríen a buscar per portar-nos a l'estació d'autobusos. I vam esperar i esperar fins que quan ja creiem que perdíem el bus, a vint minuts per les vuit, va arribar una gran camioneta-tuk tuk on els únics tranportats vam ser nosaltres. El conductor va parar en uns altres tres hotels però allà ja no hi quedava ningú. "Anirem amples" vam pensar tots dos.
La cosa es va començar a complicar quan la furgoneta-tuk tuk va girar per un carrer inesperat i va anar a parar a un altre creuament de carrers sense llum on ens esperava un vehicle com el nostre. La diferència era que aquest vehicle anava ple de turistes que, com nosaltres, havíem de ser transportats cap a l'estació de busos. Va haver-hi una mica de nervis, reconec que sobretot per part meva, quan es va aproximar el conductor de l'altre vehicle i ens va dir que pugéssim al seu... com ho anàvem a fer si ja anava ple i encara quedaven mitja dotzena de nois per col·locar!. Però sí, a mi em va enviar cap el davant i al Marc li tenia "reservat" un seient a la part posterior del vehicle.
Reconec que njo vaig anar força còmoda al costat d'una dona filipina que fa alguns anys treballa a Laos, però els de darrera anaven pitjor que dins una llauna de sardines. I així vam fer el viatge, d'uns vint minuts fins a l'estació.
Quan vam arribar a l'estació la filipina ja m'havia confessat que hi havia diverses companyies que feien el trajecte i que la que ella agafava estava molt bé i podies dormir tota la nit. això em va recomfortar... però malauradament vam agafar busos diferents...
El conductor de la furgoneta tuk-tuk ens va enviar cap a un dels busos i només arribar ens van agafar les motxiles per a col·locar-les sota una de les lliteres del bus i a nosaltres ens van dir que esperéssim per pujar.
Acabada l'espera i amb el permís del noi col·locador de motxiles vam pujar i aleshores vam descobrir de què es tractava el sleeping bus. Un autobús on les cadires han estat substituïdes per llits d'aproximadament un metre setanta de llarg per 80 d'ample. On hi dormen dues persones. Dues. Es coneguin o no. Del mateix sexe o diferent. Caram aquesta laosians!
Nosaltres vam tenir sort de compartir aquest estret llit però no va tenir la mateixa sort una noia anglesa a qui li va tocar compartit llit no amb una persona més sinó amb tres ja que estava situada al darrera de tot del bus.
El nostre llit, a la part d'abaix (ja que també hi ha a dalt, com si fóssin lliteres) estava ocupat per un laosià que no va marxar fins que la "revisora" del bus no li va dir que marxés cap a la seva plaça.
Aleshores el bus va arrancar i ens vam situar mig estirats per menjar alguna cosa. La mala sort o el que creiem que va fer que no dormísim més de dues hores és que el nostre llit estava situat a sobre la roda i com que les carreteres laosianes no és que siguin molt planes, vam estar botant tota la santa nit.
En fi, onze hores en una llitera estreta d'un bus laosià... s'ha de viure. Us ho recomanem!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
nosaltres tambè vam fer nit a un sleeping bus, pero pel que expliques, la vostra experiencia va ser una mica mes xunga jejeje.
ResponEliminaa china, les lliteres no s'havien de compartir, al menys teniem una per persona, tot i que eren bastant mes petites que les vostres.
a mi ja m'anaven be... pero pobres dels suecs que anaven al darrera, no hi cabien de cap manera!