La ciutat dels mil miralls (1a part)

Luang Prabang, o la ciutat dels mil miralls. Avui per fi hem après perquè l'antiga capital del Regne de Laos és coneguda amb aquest curiós sobrenom.

El dia ha començat de forma i manera molt colonial: dormir molt, treballar poc i esmorzar en una boulangerie afrancesada un capuccino artesanal. Un cop fetes aquestes dures activitats, la mandra burgesa no ens ha deixat del tot i hem programat un dia de passeig sense rumb ni pressa amb visita parsimoniosa a uns quants temples budistes històrics, reconstruïts tots ells després que el rasclet comunista de finals del segle XX arrassés amb qualsevol manifestació cultural i artística. Un cop feta la visita, i continuant amb el posat de colonialista de salakof i safari, ens hem aixoplugat del monzó asiàtic només notar les primeres gotes: enlloc d'empapar-nos de dalt a baix amb la font de la vida, l'aigua que tot ho purifica i tot ho neteja, hem fet via cap un local arrendat per laosinas colaboracionistes amb coixins al terra, lleixes de fusta plenes de llibres de segona mà, tè a les fines herbes i un ambient de lletraferit a mig camí del votant d'Iniciativa i de l'afiliat de la CNT: llibres, música chill out, amanida de verdures fresques i sucs de fruites tropicals mentre el migdia es fonia en llamps i trons.

Després de la tormenta, hem continuat la visita de la ciutat amb el mercat de menjars i les agències de viatges que prometen excursions a tocar d'elefants, tigres i d'altres animalons. I quan acabàvem la ruta turística del dia, abans de cloure la primera part de la jornada, hem après el significat del malnom de la ciutat: la ciutat dels mil miralls multiplica per mil els temples budistes, amb les seves teulades rampants fins al terra, les seves columnes de fusta alta, els seus sostres d'or i les seves imatges de budha flatulents i graciosos: els temples tenen tots mil entrades que donen a mil carrers diferents i els turistes entren un i mil cops al mateix temple sense adonar-se que ja hi han estat, tal és l'extasi en què es troben. Efecte mirall, en dirien els experts. Màgia asiàtica, diria jo.

De camí cap a l'hotel a fer mitja migdiada hem presenciat un intens partit de petanca laosiana, jugat entre bandes rivals. El funcionament del joc és el mateix que coneixem per les nostres latituds, però no així la vitalitat, expressivitat i efusivitat amb la que els jugadors juguen aquestes patxangues colonialistes: crits, picades de mans, bronques, aplaudiments i grans rialles acompanyen cada una de les boles de petanca en el seu devenir. Un espectacle digne de veure.

La tarda, però, s'ha presentat més moguda...