Platja vietnamita

Sí, efectivament, hem decidit per majoria absoluta fer un gir copernicà als nostres plans, marxar a descansar uns dies a la platja i obviar el Delta del Mekong. L'excusa? Així haurem de tornar al Vietnam.

Tornarem per veure com acaba aquest conte de fades que es diu Mekong i que estem perseguint -riu avall- des del primer dia que vam entrar a territori laosià. Diem adéu al Mekong, doncs, amb tristor -ha estat un fidel company de viatge- i li diem a cau d'orella que tornarem, amb el mateix convenciment que les parelles que pacten de mutu acord la rescissió bilateral del contracte d'amor que els unia es diuen allò tan bonic de podem seguir essent amics.

Un cop decidit, tocava explorar el mapa. De Saigon cap al nord s'obria un ventall de possibilitats de platja ben gran. Però com hem explicat en el post anterior, atès que les Sagrades Escriptures de la Lonely Planet beneïen les terres ermes (i surferes) de Mui Ne com a la Terra Promesa (mojito + platja + relax), ens va faltar temps per comprar un econòmic bitllet d'autobús per anar a pontificar-hi la bona nova.

I la bona nova ha estat que a Mui Ne hem trobat un Resort amb piscina cristalina i platja adossada, servei d'habitacions, hamaques de fusta, sala de lectura, cervesa gelada i marisc fresc, cada nit. Que com es deia l'hotelet? Resort Le Paradís.

I al paradís hem estat durant quatre dies i quatre nits, llevant-nos tard, esmorzant davant del mar, consumint lectures endarrerides fins a mig matí, fent bany de platja salada a les aigües tòrrides del Mar de la Xina Meridional, secant-nos a la torradora del sol del Vietnam, remullant la panxa a la piscina de dofins tintats, dinant menges orientals en restaurants marins, gaudint de migdiada reparadora en una hamaca de platja, passejant a mitja tarda mentre el sol es pon, i acabant el dia amb una dutxeta calenta i un sopar de calamar, gamba fresca i cerveseta gelada. Un autèntic calvari, ja veieu. Rutina i més rutina.

Què ens ha tret de la rutina aquests dies? Poques coses, la veritat. La primera va ocòrrer la nit de dissabte a diumenge. Ho confesso: ni vam dormir bé ni vam dormir prou.
- Una farra descomunal?. No
- Festival de conga vietnamita per les instal·lacions del resort? No.
- Baralles orientals a l'habitació del costat? Res d'això.
- Alguna copa de més? Sí.
Per ser més exactes, una Super-Copa.

No va dir el nou president del Barça que programarien els partits en horaris més familiars? Doncs nano, t'has lluït: a la una i mitja de la matinada no són hores de començar! En fi, que aquella nit fins a les quatre de la matinada no dormia, després de celebrar amb alegria continguda el primer títol de la temporada...i en directe per la TV del Vietnam. Ole.

La rutina també l'hem trencada contractant, una tarda, una excursió per les dunes de Mui Ne.
Ens ho hem passat molt bé caminant, saltant i corrent per un autèntic desert de sorra finíssima als afores de poble. Hem anat fins allà a bord d'un geep coreà que va sobreviure a la Guerra del Vietnam, una autèntica ferralla amb rodes que ens ha portat a destí tot fent saltironets. Hem arribat i hem tornat sense problemes, tot i que en un parell d'ocasions el cotxe no s'engegava i, a més a més, hem punxat una roda (gat, roda de recanvi, espera llarga a la vorada...). El conductor era un vietnamita baixet i rabassut amb dots per ressucitar vehicles. Donem fe de la seva perícia. Segurament tot ha anat bé gràcies a la sincrètica i sorprenent presència de la figureta d'una Mare de Déu catòlica i apostòlica al costat del volant, imprescindible per protegir-nos en aquestes contrades budistes-comunistes. Per acabar de reblar el clau, el toc kitch el posava l'àudio que el conductor vietnamita ha fet instal·lar en el seu cotxe per avisar que va marxa enrere: no us ho creureu, però quan el geep coreà va cap enrere sona la música del "Happy Birthday". Impagable.

Les dunes han estat una experiència divertida i plena de sorra. Muntanyes de granets de finíssima arenisca verge es dibuixaven davant nostre, esperant ser trepitjades pels intrèpids turistes que s'aventuraven a caminar-hi. Molt guapo, la veritat. L'excursió s'ha completat amb una visita a un canó natural de terres vermelles que ha acabat de donar color al dia.

I així han anat passant els quatre dies de relax, sense massa històries que explicar. I un cop vam veure que era dilluns, vam dir: potser que ens posem les piles, oi? I dilluns vam comprar un bitllet d'autobús de cinc hores i vam recollir i vam acomiadar-nos de la platja, la piscina, els banyistes, les dunes, les gambes i els mojitos, amb tristor i melanconia. Saigon ens esperava de nou, per seguir viatjant.