Saigon, la ciutat de les motos (2a part)

Saigon, la històrica capital del sud del Vietnam, ens ha obert les seves portes a la una del migdia deprés d'un viatge de sis hores des de la capital cambodjana. La distància que separa ambdues ciutats és curta, però l'estat de la carretera, els tràmits fronterers i l'intensíssim tràfic d'entrada a Saigon fa que la durada del viatge sigui la que és. Tot i així, gràcies a la nostra capacitat per matinar (a les 5.45 h. ha sonat avui el despertador), hem arribat abans de dinar i amb moltes hores per endavant per gaudir del nostre primer tast del Vietnam.

L'entrada a la República Socialista del Vietnam ha estat, si més no, curiosa. A la frontera ens han fet baixar a tots de l'autocari i ens han demanat col·locar-nos en fila índia. Un cop allà, el responsable de l'expedició, habilitat i suficientment untat per les autoritats vietnamites, ens ha anat cridant un a un pel nostre nom de pila, i un cop identificats, ens ha convidat a desfer la fila, ocupar l'espai buit entre el grup i l'autocar i, o bé contestar una pregunta sobre el país o bé fer una petita actuació de l'agrat de les autoritats allà presents, sempre relacionada amb el Vietnam. Es tractava, en han dit, de demostrar coneixements teòrics o pràctics sobre la pàtria vietnamita.

El primer que han cridat era un vietnanita que ha superat la prova sense problemes, ja que la tornada de l'himne nacional (amb el puny alçat) se la sabia perfectament. Molts de nosaltres ja suàvem, repassant mentalment la sanguinària (i molt comunista) tornada de Els Segadors (bon cop de falç, camarada). El segon de la llista era un taiwanés que no ha superat la prova: no sabia dir el nom de cap dinastia d'emperadors vietnamites del segle XI d.C. Què ignorant! El tercer i el quart, una parella de canadencs, se n'han sortit pou bé fent una demostració de ball regional de la regió de Hanoi, après dels documentals de la 2 durant es gelats capvespres d'Otawa. Al final, la majoria hem anat trempejant el tema i superant les proves (per exemple, l'Anna ha explicat un acudit de Chiquito en vietnamès, llargament aplaudit per tots els funcionaris de la fromntera; i un servidor ha exposat la tesi "El Vietnam i Santa Isolina de Begur, una història d'amor", sobre l'agermanament entre aquesta bonica vila ampurdanesa i la República Socialista del Vietnam arran de les troballes de la talla d'una marededéu amb el puny alçat i els ulls allargassats com grans d'arròs als afores de la bella localitat catalana durant el transcurs de les obres de construcció d'una mesquita ortodoxa, promogudes per una societat municipal investigada pel jutge Del Colmo per presumpta corrupció del seu gerent, responsable també de l'Àrea d'Urbanisme del municipi i ajuntat amb l'amo del prostíbul "Saigon Exprés! de La Bisbal). Ha estat així com hem pogut tornar a l'autobús i entrar a Vietnam sense problemes.

Saigon, que té el nom oficial de ciutat Ho Chi Mihn -en honor al líder vietnamita que va lluitar contra els francesos i els americans combatent el capitalisme i fundant el partit comunista del país, hegemònic avui en dia-, és una ciuta de 9 milions de persones...que no té metro. No cal afegir massa informació més per descubrir com d'innegociable és viure o passejar per aquesta pantagruèlica urb en hora punta (tenint en compte que l'hora punta és de 6 del matí a 10 de la nit). Soroll, moviment, caos circulatori i grans embussos són la tònica habitual. Diuen que per pal·liar tal desmesura, el govern municipal va decidir regalar motos als saigonencs (informació no confirmada). Només així s'explica com poden disposar d'un parc de motocicletes de 3.000.000 de motos!... i fer-les circular totes de cop, cada dia, per la ciutat.

La veritat és que, el de les motos, és un espectacle digne de veure i viure, sobretot perquè estem parlant d'una ciutat on no es respecten els estàndards de conducció d'Europa (i dient Europa, no incloc Itàlia, que quedi clar), fet que fa que l'espectacularitat, la diversió i , perquè no dir-ho, l'emoció i la perillositat del tema siguin encara més acusades. Davant d'un semàfor vermell del centre s'hi poden acumular fins a 100 fileres de motos preparades totes per arrancar quan es posi verd...i esquivar les altres motos que voldran girar i que no s'aturaran fàcilment. I tu, mentrestant, tracta de creuar el carrer.

Saigon se'ns ha presentat com una gran ciutat bastant impersonal. Una gran concentració de gent, edifics, botigues i mercats...sense massa nexe en comú o, com a mínim, sense un fil conductor que li doni una personalitat pròpia. Segurament el fet d'haver estat menys de 48 hores allà ha fet que no acabéssim de copsar la seva veritable ànima.

Tot i així, ens ho hem passat molt bé. Hem passejat, hem dormit en un hotel molt guapo, hem badat, hem comprat regalets, hem creuat carrers i hem menjat molt i molt bé. A més de tot això, hem visitat la Fàbrica General de la Fotòcopia, hem ploral en el Museu de la Guerra; hem presenciat un espectacle de carrer dirigit pel fantasma de l'Eva Nassare i hem sopat en un mercat nocturn on cuinaven granotes i serps i arrosos dolços la mar de bons. Voleu seguir llegint? Us ho expliquem.