Diarios de Motosicleta

Diana a les set: les tropes d'agrupen per dirigir-se més cap al sud, amb un objectiu clar: l'arxipièlag de les 4000 Illes, un conjunt d'illetes distribuïdes de forma i manera disconforme al llarg dels últims kilòmetres del Mekong per territori laosià. Aquestes illes tenen la fama de ser els destins més tranquils i pacífics de tot el país. La pregunta que ens ronda a primera hora del matí és: encara més tranquil que la resta del país? és això possible? Ho és.

La primera de les illes que triem és Don Khon, una illa de 18 km. de llarg per 8 km. d'ample, una de les més grans. Hi arribem a les onze del matí després d'haver fet un parell d'hores amb mini-van fins al moll des d'on, en un tres i no res, creuem el Mekong i atraquem a l'illa. Ja som aquí.

Esmorzem con déu mana al restaurant de la Guest House que hem triat: una habitació molt confortable amb mosquitera, aigua calenta i bon llit, tot per 6 euros. Un cop esmorzats, triem l'opció més divertida per visitar l'illa: una moto. La lloguem a la botiga del costat, on un xaval molt espavilat equipat amb el xandall de barça repeteix insistentment : Messi! Xavi! En fi, un altre que té ganes que comenci d'una vegada la Lliga (un cop acabats els tornejos patxangueros d'estiu).

I sense pensar-nos-ho massa, agafem la moto i ens llencem a explorar la illa. Durant les gairebé 5 hores d'exploració ens hem creuat amb un únic cotxe, sis motos, tres bicis, dotze bous, trenta-sis galllines amb els seus respectius pollets, mitja dotzena de gats i algun gos. L'illa és una idílica i deserta postal del sudest asiàtic, un paradís sense gaire bé turistes, un indret on encara pots veure com es treballen els camps d'arròs amb el bestià i com es recull el gra amb els genolls enfonsats dins del fang, com passa la vida lentament en els palaus de fusta podrida on viuen les famílies agràries de la zona i, en definitiva, com és el dia a dia en un país com Laos, amb un 80% de gent sota el llindar de la pobresa, la majoria dels quals en zones rurals.

Però la meravella d'aquest miratge, d'aquest paradís de càmares fotogràfiques i vent a la cara, és que aquesta pobresa no es transmet a les cares dels infants que hi viuen ni en les mirades dels adults. És una pobresa únicament econòmica, no espiritual. Tots els nens que ens han sortit al pas avui, saludant-nos amb el sabaydee! habitual d'aquestes contrades, eren nens alegres, enfangats i bruts, però somrients, eternament feliços amb la seva vida immaterial. Nosaltres ho tenim tot i en volem més. Ells no tenen res i somriuen a canvi de res.

La moto, el vent a la cara, els camps d'arròs infinits, el reflexe dels arbres sota un cel lluminós, les cases construïdes amb grans elevacions que salven la humitat, les fustes de colors d'ocre, colors del sol, el sotre del temples de colorins, les túniques taronges dels monjos, les bates blanques de les monges d'escassa clausura, l'olor de la pluja que va arribant, la grisor dels núvols, la força del vent que va envalantonant-se...i després, el diluvi.

A manca de 4 kilòmetres per arribar a l'hotel, el cel ha deixat anar un xàfec de mil dimonis que no ha parat fins el dia següent, que ens ha deixat xops en un instant. El somriure d'aquells nens que fins feia un moment ens saludaven alegrement des de les vorades de la carretera se'ns ha contagiat i hem rigut com mai conduint sota la intensa pluja d'estiu. Una delícia.

La dutxa calenta, les dues ampolles de cervesa, un fantàstic sopar vora al riu i un còctel fet amb el fortíssim lao-lao local han fet que dormíssim plans fins a l'endemà.