El vaixell de Babel

Setze hores navegant pel Mekong. Una terapia relaxant de xoc que ens ha fet desconnectar de tot en poques hores. Aquest matí, a quarts de set ja erem desperts. Després de recollir les bosses hem baixat a esmorzar els nostres papaya pancake i el cafè de sobre amb llet en pols.
Amb el sucre corrent-nos per la sang, la baixada al moll ha estat ràpida. Ens havien dit que hi fossim a les nou però nosaltres a les 8h10 ja ens hi acostavem. Volíem ser els primers en arribar i agafar bons seients. Els primers però ja hi eren i hem comprovat que la frase que vam sentir ahir "els vaixells cap a Luang Prabang són més tradicionals" volia dir que la majoria de la gent aniríem asseguts durant vuit hores en uns petits banc de fusta. Això sí, amb salvavides... bé, un per cada dues persones.

La gran família que es va formar ahir al matí s'ha tornat a ajuntar per celebrar aquest nou dia de vacances que compartíem. El vaixell de Babel estava ple a les nou en punt: els joves anglesos que ens han pres per professors per tenir quatre setmanes de vacances, l'home que explicava tots els seus viatges per aquesta terra i que ens ha deixat en un dels petits poblats que hem anat trobant durant el dia, els italians que ahir no deixaven pujar més gent per por que el vaixell s'enfonsés, els americans que van abandonar el vaixell ahir totalment torrats, els francesos, la coreana... i la parella suïsso- italiana que ha decidit seure davant nostre per que en aquestes ocasions on has de compartir un petit espai durant moltes hores hauran pensat que podíem ser la millor companyia.

I a les 9h40 el soroll del motor ens ha acabat de despertar per a dir-nos que ell també estava preparat per vuit hores de viatge.

I aquestes hores han anat passant mentre miràvem el paissatge, el marró de les aigües del riu, els verds arbres, els remolins d'aigua, les roques grises que el patró esquiva com si fos una sensual dansa...té alguna cosa d'hipnotitzant tot això. El Mekong pot semblar un riu tranquil però quan et despistes es converteix en una enorme bèstia capaç de formar un remolí que et pot engollir en pocs segons. Encara dono gràcies que nosaltres no viatgem en un speed boat, aquestes llanxes ràpides fan el trajecte que el slow boat fa en dos dies en només sis hores. Ens n'hem creuat moltes aquests dos dies i els seus ocupants porten casc de motorista i salvavides. "No hasse falta decir nada más", oi?

I nosaltres hem deixat passar el dia mirant el meravellós paissatge, fent fotos, jugant a cartes (vaja, jo aprenent-ne), fent més fotos, xerrant amb la resta de la família de Babel... deixant que el dia passés davant nostre a poc a poc.

I a les 17h40, exactament vuit hores després de començada la travessia, hem arribat a Luang Prabang.

Hi ha llocs que a primera vista ja t'agraden, que sembla que passi un angelet amb una d'aquestes fletxes de l'amor i dispari directament al teu cor. Doncs això és el que m'ha passat a l'arribar a Luang Prabang. Els laosians ni t'atabalen, ni et persegueixen, ni discuteixen mil cops un preu amb tu. L'arribada al moll ha estat tranquila també per això... se'ns han acostat tres o quatre nois oferint-nos hotels, però cap d'ells ha insistit més que per a que agaféssim una tarja i prou. D'aquesta manera, tranquilament, hem pogut agafar un tuk tuk que, després d'aparcar en un carrer a tocar del mercat d'aliments i deixar-me a mi amb les bosses i acompanyar al Marc a canviar dollars en kips, ens ha portat fins l'hotel que ens feia gràcia. L'hotel estava força bé però el preu, 25 euros per habitació potser era un pèl car per on som i el que ens ha fet decidir és que no podíem penjar la mosquitera d'enlloc. Així que hem agafat les bosses i hem començat a caminar per trobar algun lloc on dormir, i l'hem trobat a la tercera o quarta parada. Per deu euros l'habitació hem trobat una guesthouse amb aire condicionat, ventilador, bany propi, un matalàs força còmode i un lloc d'on penjar la mosquitera. Tenim tot el que desitjàvem.

Després d'una bona dutxa calenta hem sortit en ronda de reconeixement i hem acabat donant una volta pel mercat nocturn, una de les atraccions d'aquesta ciutat. Preciós i tranquil mercat d'artesania on, de moment i per pura necessitat, només he comprat una camisa de màniga llarga per a protegir-me dels mosquits als vespres.

Després hem buscat un lloc per sopar i ens ha convençut el Coconut restaurant on hem pogut degustar alguns dels plats tradicionals: mok, laap i ping. Tres deliciosos plats: una amanida de tofu fregit amb coriandre i ceba, un plat de pollastre amb ceba i alberginia i un tercer de porc amb gengibre. Els dos últims amb bitxos ben vermells i picants... bé, això del bitxo segur que us ho explica millor el Marc ja que els ha pogut tastar de valent.