Saigon va ser l'últim bastió militar que va caure a mans del Viet Cong l'abril de 1975. El Viet Cong, el partit comunista fundat per l'Oncle Ho per lluitar -amb èxit- contra la colonització francesa, va ser també l'organització que va liderar la lluita descarnada contra el satèl·lit capitalista del Vietnam del Sud, un Estat titella controlat pels Estats Units. Va ser durant la guerra coneguda a Occident com a "Guerra del Vietnam", un intent desesperat dels americans per tractar d'aturar l'expansió del comunisme al sudest asiàtic. Disset anys de guerra i atrocitats que van acabar quan l'exèrcit nordvietnamita va entrar victoriós a Saigon.
Per rememorar aquesta història tan tràgica com recent (només fa 35 anys que va acabar la guerra!), hem visitat el Museu sobre la Guerra, on es documenten els orígens, els perquès i les conseqüències d'una guerra mai declarada formalment. El punt de vista del Museu és el de fer conéixer la barbàrie, els excessos injustificats i la vergonya mundial de les accions dels nordamericans. De forma punyent i brillant, la primera de les inscripcions del Museu, només entrar, és la reproducció d'un fragment de la Declaració de la Independència dels Estats Units que parla dels drets humans, del respecte per la vida i del dret de viure en llibertat i en pau. Sembla ser que aquests drets inherents als éssers humans no eren d'aplicació al poble vietnamita.
El Museu et colpeix per la seva cruesa i sinceritat. A la planta de dalt, una magnífica exposició de les millors fotografies dels reporters de guerra, molts d'ells morts en combat, et transporta a la selva vietnamita. Observant les fotografies amb atenció pots arribar a sentir el soroll de les bombes, el vol dels insectes i la humitat fosca i enganxosa. Pots sentir, també, la por. Molta por.
Tocats, però no enfonsats, hem diversificat la nostra visita a Saigon. Després de contemplar com els colonitzadors francesos van tenir els sants pebrots d'aixecar, en algun moment dels gaire bé 100 a anys d'explotació del Vietnam, una enorme església catòlica amb aires de Notre Dame de Paris al bell mig de la ciutat, hem adreçat les nostres passes cap a la Fàbrica Nacional de la Fotocòpia: aquesta fàbrica, de seu múltiple i ambulant, ostenta el rècord de producció de llibres fotocopiats del món. En totes les parades turístiques de la ciutat pots trobar desenes de guies Lonely Planet, centenars best-sellers suecs i milers d'exemplars de literatura fast-food en anglès en magnífiques edicions de butxaca, tapa en color i fotocòpies impecables...a uns preus que fan riure. Pots comprar-te, per exemple, el darrer llibre de l'Steve Larsson per 3 dòlars i mig o la Guia del Vietnam per 4$. En donem fe. Saigon és el temple de la fotocòpia. Hi ha locals amb biblioteques senceres amb aquest tipus d'exemplars. Qualsevol membre de la SGAE patiria un atac d'ansietat passejant per ciutat Ho-Chi-Minh.
Saigon ha estat una etapa molt profitosa: hem fet les primeres compres del viatge, hem dinat un dels millors àpats de la Ruta Ho-Chi-Minh, hem dormit en un hotelet antic però amb molt d'encant i ens hem acomiadat de la ciutat sopant a l'envelat-restaurant d'un mercadillo nocturn que cuinaven granotes i altres rèptils a preu de ganga. No hem gosat més que mirar-nos els batracis d'aprop i demanar un plat de pollastre amb verdures. Era pollastre, oi?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada