La puresa asiàtica de Phnom Phen

A les 7 del matí ja estem d'empeus preparats per continuar el viatge. Direcció sud, farem 400 kilòmetres buscant la capital del Regne de Cambodja, Phnom Phen. Viatgem en un autobús de calitat mitjana envoltats d'autòctons: serem els únics estrangers. Mola. Seran set hores fins a Phnon Phen amb uns companys de viatge prou peculiars, fauna combodjana representativa del país: al costat nostre s'hi asseu "La Bolsos"; el conductor és "El Bocinas", i dos seients més enrere passa l'estona "El Cuclillas", assegut molt a prop de "La Tacones". Ells ens miren. Nosaltres els mirem. Tots somriem. Qui seré jo, als seus ulls? "El Barbas?" I l'Anna? Serà "La Twitty?". No ho sabrem mai.

La parada per dinar, una hora abans d'arribar a la capital, ha estat un tast de les habilitats culinàries dels cambodjans, els quals, segons hem comprovat, tenen poques manies per fregir grills, insectes i aranyes de diversos colors. Especialment llamineres eren les aranyes cuinades: petites i negres, amb les potetes intactes, ens les hem imaginades com a gegantines taràntules que un cop passades per la la paella queden en poca cosa, com els xampinyons.

Phnom Phem ha arribat a les dues de a tarda, amb una calor considerable.
La capital cambodjana és un tresor pels fans de les ciutats asiàtiques: caos circulatori de milers de motos, tuk-tuks, camionetes, autocars i cotxes; mercats al carrer, cases precàries, botigues-habitatge a peu de carrer, menges en restaurants de tamburets de plàstic ocupant les voreres i una personalitat molt marcada per la presència del majestuós riu Tonle Sap, afluent del Mekong, al bell mig de la ciutat. Si a tot això li afegeixes un Palau Reial d'espectaculars dimensions, un Museu Nacional d'arquitectura sobèrbia, un passat recent ple de (tràgica) història i un parell de temples exquisits, juntament amb la presència d'elefants i micos salvatges en els parcs públics i una molt bona oferta turística de restauració i batuts de fruites, tens un indret ideal per passar un parell de dies gaudint d'Àsia.

Així ha estat. Hem passat dos dies i dues nits a Phnom Phen fantàstics, instal·lats en un hotelet de categoria, com diria la Vicenteta. Des del balconet de davant de la nostra habitació, de cara al riu i al magnífic i grandiós passeig fluvial, hem presenciat el moviment diürn i nocturn dels cambodjans a la vora de les seves marronoses aigües: a les sis del matí, una música oriental ens ha despertat i hem gaudit de l'espectacle de grups de persones practicant tai-chi i aeròbic al bell mig del passeig, mentre el sol anava sortint. Al capvespre, quan aquell mateix sol ja s'ha amagat, hem gaudit veient com la gent es llença al passeig fluvial i l'inunda amb una onada gegant d'humanitat: gimnastes, passejants, futbolistes, practicants de bàdmington i footing, turistes, vells venedors d'insectes, taxistes precaris, prostitutes de talons alts, nens pidolarires, dones somrients, joves de bona família amb guardaespatlles i cotxes coreans, badocs, immigrants i d'altres espècies. Tots junts, en harmonia caòtica. Un plaer.

Punt a part mereix el mercat de cap de setmana de menges i verdures que hem vist a mitja tarda, un autèntic paradís d'olors i sabors cambodjans vedat al turista despistat. Hi hem passejat amb la boca oberta i la càmara de fotos treballant a bon ritme. Brut, caòtic, ple de gent, de motos i d'animals, vius i morts. Una passada.

La visita a la ciutat no és completa si no fas parada també al Palau Reial, on viu el rei sàtrapa que governa aquest amable país, i a l'antiga presó de seguretat dels khmers vermells, la tètrica S21, centre de tortura i assassinat de cambodjans a mans dels fanàtics feixistes seguidors de Pol Pot. La visita del Palau Reial et transmet sensacions contradictòries: la riquesa i la grandesa espiritual i material de l'indret, l'esplendor arquitectònic dels palaus i de les seves sales nobles i els milions de kilats d'or incrustat en les estàtues de Buda t'alimenten l'ànima però, a la vegada, et regiren l'estòmac davant la pobresa del país. En canvi, la visita a la presó dels khmers vermells, una antiga escola de primària, no et deixa pas amb sensacions ambivalents: tot el que sents és incredulitat, claustrofòbia física i psíquica, opressió i tristor infinita davant l'horror de la raça humana. Dur, molt dur.

Els dies han transcorregut amb molta calor i amb més d'una pausa tècnica per recuperar-nos. El nostre hotel, cèntric i molt ben parit, ens ha servit de base d'operacions per calibrar les forces i, si calia, recuperar-les amb una dutxa tíbia i una petita migdiada. Vacances!

Les dues nits hem sopat de forma brillant, destacant la primera d'elles, en un restaurant de carrer a tocar d'un mercadillo d'andròmines. Va ser un àpat animat, amb converses amb els cambrers cambodjans i amb divertides anades i vingudes. El moment culminant va ser la tria del peix que ens havien de cuinar: davant d'un aquari amb tres o quatre peixos vam haver d'assenyalar amb un dit acusador a un d'ells. Després del nostre gest, com si fóssim emperadors romans que decideixen en un instant sobre la vida dels qui els envolten amb el simple gest del dit d'una mà, el botxí va executar l'ordre i ha pescat la víctima. Una llàgrimeta va treure el cap davant de tanta barbàrie. Un cop cuinat i oblidat el mal tràngol, el peixet estava deliciós. Mmmm.

Hem abandonat Phon Phen a les sis del matí d'avui dimarts, camí del Vietnam. A aquella hora, la ciutat ja bullia de gent. Els artistes del tai-chi tornaven a ocupar els seus llocs davant del riu i una munió de cambodjans inundava el carrer i les terrasses dels restaurants consumint grans bols de sopa de noodles fumenjant, mentre les motos assaltaven els creuaments amb despiatada innocència. I eren només les sis del matí. Marxem de Phnon Phen, marxem de Cambodja...però tornarem. Fem una incursió (gens militar) a les terres del Delta del Mekong vietnamita i tornem en menys d'una setmana. Promès.