Cambodja mon amour

Aquest matí a les deu i disset minuts hora local hem creuat la frontera que separa la República Comunista de Laos del Regne de Cambodja. Una simple barrera retorçada al bell mig d'una carretera escassament esfaltada feia els honors de separar dos països que, si una cosa tenen en comú, és un passat ple d'esdeveniments històrics desgraciats, molts a causa de la intromissió estrangera, alguns a causa de la seva pròpia estupidesa.

Cambodja. Ja hi som. El primer contacte amb un cambodjà ha estat, val a dir, impactant: mentre esperàvem còmodament asseguts en l'autocar que un Agent d'Aduanes Oficial tramités els nostres visats a la guixeta corresponent, s'han obert les portes del vehicle i ha entrat un cambodjà vestit de blanc amb una mascareta que li protegia boca i narius contra virus estrangers. Ens ha mirat amb un cert aire d'estrenyit (o d'estranyat, com vulgueu). S'ha col·locat al mig del passadís, gaire bé a la nostra alçada (fila 4) i sense dir paraula ha desenfundat una pistola, la col·locada a tres centímetres del meu cap, ha apuntat ... i ha disparat. Durant un instant he vist la llum del túnel, ho reconec. Però ha estat només un instant, el que m'ha calgut per adonar-me'n que la pistola del nano no era més que un termòmetre instantani que dispara rajos infrarojos que detecten el teu estat febril en dos microsegons.

- Control de l'epidèmia de grip A -ha dit amb accent del nord.

Ja se sap, primer disparen i després, si escau, et comenten la jugada. El cas és que la pistola màgica no ha detectat símptomes griposos. Perfecte. Porta oberta a Cambodja. L'autocar engega i es mou direcció sud. Objectiu, Kratie, a tres hores de la frontera.

Ens movem a una velocitat moderada recorrent de nord a sud les províncies més septemptrionals del país. La carretera és prou bona i el paisatge verd rural. De quant en quant una tormenta inunda el camp de gotes gegants. El conductor ens regala una pel·lícula coreana d'arts marcials mereixedora d'uns quants premis. Cambodja passa davant nostre sense immutar-se, a l'altra banda dels vidres.

És curiosa la història d'aquest petit país. Curiosa, però també victoriosa, heroïca i tràgica.
La seva ubicació peninsular al sudest asiàtic va afavorir des de bon principi, el seu desenvolupament, principalment per trobar-se al bell mig del comerç marítim entre dos monstres de l'antiguitat: la Índia i la Xina. D'aquest anar-i-venir de comerciants, viatjants i guerrers en va néixer una cultura pròpia, amb elements autòctons i amb d'altres prestats pels seus veïns. Després d'una etapa de progressar adequadament, a principis del segle IX, a Cambodja va néixer, créixer, i es va desenvolupar l'imperi Angkor, una cultura autòctona khmer que va esdevenir l'imperi més poderós del sudest asiàtic durant més de set segles.

L'imperi d'Angkor va ser un prodigi militar, estratègic i cultural. L'imperi romà de l'Àsia meridional. L'imperi Inca del continent asiàtic. Gràcies al domini de l'aigua i de les infraestrutures necessàries per mantenir i proveir una àrea geogràfica gegant, va desenvolupar una cutura pròpia, deixant per la posteritat, entre d'altres, els grandiosos temples d'Angkor al noroest del país. L'imperi, amb el pas del temps, va anar perdent forces i terres (ocupava part de la Tailàndia, Birmània i Laos actual, a més del Delta del Mekong vietnamita i el territori cambodjà), fins que va ser arrasat pels beligerants siamesos i vietnamites del sud. Corria l'any 1422.

Angkor va desaparèxer i l'esplendor cultural i militar no han tornat mai més a país des d'ençà. Durant tres-cents anys Cambodja va anar sobrevivint com va poder a l'ombra dels punyents imperis siamesos, tailandesos i vietnamistes. I quan semblava que la cosa s'arreglava i certa autonomia era concedida pels seus veïns asiàtics, l'any 1862, cent-mil canons francesos colonitzadors van fer entrar el país en una etapa de protectorat, és a dir, d'explotació inhumana i indecent per part d'europeus àvids de matèries primeres. Més de cent anys va durar la broma, amb invasió japonesa inclosa els anys 30 del segle XX i administració per part de la França de Vichy.

Acabada la Segona Guerra Mundial, els anys 50 van portar la independència del país i un període de relatiu esplendor governat pel Rei Sinohuk. Però l'alegria dura poc a casa del pobre. Esquitxada per la guerra imperialista al veí Vietnam, infestada amb milers de refugiats i gestionada amb mà tremolosa pel Rei Sinohuk (que un dia donava suport a les forces imperialistes nordamericanes i sudvietnamites, i una altre dia girava el timó cap a l'esquerra per recolzar el vietcong i nacionalitzar els productes cambodjans a l'estil Chávez), Cambodja va caure en desgràcia. Un cop d'estat militar, amb el vist-i-plau de la CIA, va foragitar la monarquia l'any 1970. El rei i la cort es van refugiar a la Xina i van muntar un bon sarau: van aliar-se amb un moviment extremista d'esquerres amb símptomes maoístes amb l'objectiu comú de foragitar el govern i tornar al poder. Aquest grup extrem s'autoanomenava els khemers vermells. Conjuntament van anar reconquerint el país, però quan el 1975 van arribar a la capital, victoriosos, es va acabar el bròquil: els khmers vermells tenien altres plans. Encapçalats per l'assassí de masses Pol Pot, els khmers vermells van purgar comandaments monàrquics i van instaurar un règim de terror. La història és coneguda per tothom. Cambodja es va convertir en una presó sense murs: dos milions d'assassinats. En nom d'una suposada revolució social van aniquilar a bona part dels seus compatriotes amb un sistema de camps de concentració i reeducació, deportacions massives i assassinats indiscriminats.

Tres anys va durar la tragèdia. No va ser fins l'any 1979 que l'exèrcit vietnamita va foragitar els khmers vermells, debilitats per la seva pròpia estupidesa. Un govern satèl·lit vietnamita va dominar el país fins a la dècada dels vuitanta. Actualment, Cambodja gaudeix d'un règim pseudoparlamentari, un cop recuperada la plena sobirania, i disposa d'una monaquia hereditària. Sembla que vol resorgir i oblidar el seu passat. Amén.

Repassant mentalment aquests esdeveniments i mirant d'entreveure si encara romanen cicatrius de dolor en les mirades dels cambodjans que veiem des de la finestra de l'autocar, no ens hem adonat que ja hem arribat a Kratie, la ciutat dels dofins.