Annita Beatiful

"Annita Beatiful Guest House" és el nom del hostel on hem anat a parar avui, després de fer parada a mig camí entre la frontera de Laos-Tailàndia (Huay Xai) i Luang Prabang, la ciutat imperial. Han estat gaire bé set hores de tranquila i serena passegiatta per les negres aigües del Mekong, riu avall, direcció Luang Prabang. Arribarem a l'antiga capital del regne de Laos després de dues jornades de vaixell i acabada la primera, podem dir que l'experiència val la pena. El dia ha començat a quarts de vuit, recollint la mosquitera (veure post d'ahir), empaquetant les motxilles i baixant esmorzar a la tranquila i pacífica Guest House BAP on hem psasat la nit. A les nou ens venien a recollir amb un tuk-tuk XXL per dur-nos al port. Anàvem bé de temps. La tranquilitat i parsimònia laosiana ha aparegut, però, a l'hora de servir l'esmorzar i eren les nou menys deu i el més calent era a l'aigüera. Ja diu el vell proverbi xemer que si l'aigüera no va a la muntanya, la muntanya va a l'aigüera, i així ha estat com hem hagut d'espavilar la cosa per no fer tard.

- Fer tard? - ha preguntat la mestressa del hostel - Què vol dir fer tard?

Increïblement, a les nou i uns minuts estàvem llestos i arrancàvem cap al moll a bord d'un tuk-tuk gegant, on unes barcasses enormes, planes com fideus de mar, suraven tranquilament sobre el riu, esperant-nos. L'entrada al baixell ha estat tranquila. I l'espera, també.

Ara bé, quan portàvem ja dues hores i mitja sense moure'ns, anclats al port, la tensió s'ha anat apoderant dels occidentals (majoria) que ocupàvem el baixell i la impaciència ha generat situacions de nervis amb tocs de tragicomèdia italiana: davant de la impassible mirada dels patrons orientals, els occidentals cridàvem i discutíem per controlar l'aforament màxim del baixell, no fos cas que acabéssim al fons del riu, matarile, lire, lire, mentre vèiem que més i més turistes s'atansaven a la proa per pujar-hi. Un cop tancat el primer acte d'opereta amb un exercici de (escassa) negociació colectiva, el capità ha engegat els motors i hem iniciat el viatge.

La travessia ha estat un descens calmat de set hores pel Mekong, sense més alicient que veure passar els minuts, les hores i els fondosos meandres del riu, mentre la brisa fluvial t'acarona el rostre. Un autèntic tractat per la Impaciència. Si superes aquesta prova, de ben segur que estàs preparat per fites majors: hauria de ser un test obligatori per tots aquells que volem les coses depressa i corrent.

No hi ha pressa, deixa fluir la vida. Una delícia.

Hem arribat a Pak Beng a les sis de la tarda, quan el sol es preparava per anar a dormir untant-se de repel·lent d'insecte i tapant-se el cap amb un coixí de núvols. D'entre totes les Guest House del poble hem escollit la que ens ha recomanat un bailet laosià de dotze anys que, enamorat perdudament de l'Anna, ha decidit rebatejar el hostel dels seus pares amb l'eloqüent nom de "Annita beautifull Guest House". Qui sap si acaba de néixer una bonica història d'amor.