Els dofins del Mekong

Kratie és un mercat amb una ciutat de províncies adossada. Un mercat de menges autòctones. Un mercat de cambodjans pels cambodjans. Verdures, carns, tocinos trossejats, peixos moribunds, cassoles bullint, nens adormits, fruites de closca dura i vermella i de tots els colors. Un mercat sota cent mil toldalls de colorins on no corre l'aire, on la fortor dels aliments a l'aire lliure des de primera hora del matí enbafa els compradors i venedors amb una nebulosa tediosa, densa, que es pot tocar amb les mans de tan gruixuda com és.

Però no hem fet aquesta primera parada a Kratie per ser només espectadors passius de narius incòmodes i festivals de colors i verdures, sinó per sortir disparats amb un tuk-tuk carretera enllà i embarcar-nos en un veler de motor que, surant sobre el majestuós Mekong del capvespre, ens apropi a veure els estranys dofins de riu que viuen per aquestes contrades.

Així doncs, contractem el servei complet i sortim en direcció noroest en un travelling perfecte, dibuixant un pla seqüència de 30 minuts mentre atrevessem un tros de vida rural cambodjana: davant nostre, mentre avancem motoritzats per un camí ral i mal asfaltat, s'obre un món de famílies reunides en un sopar de fideus i sopa reescalfada en bidons de metall impur; un univers de cases construïdes més enllà del voral de la carretera, amb passarel·les de fusta que les uneixen al món real; un requitzell de gossos, de pollastres, de gallines i de vaques, plats calents i somriures dolços. El travelling s'atura amb subtilesa, la càmara enfoca el riu. Comença l'excursió pel Mekong.

Viatgem en una barqueta de motor potent i patró alegre per les aigües ja mig enfosquides del Mekong. Gairebé dues hores surant sota un cel ennuvolat que s'apaga lentament. El riu és absolutament gegantí, inabastable, un mar fluvial que convida a somniar. L'horitzó dibuixa ombres xineses d'embarcacions de pesca i d'arbres ennegats. El motor s'atura quan els somnis comencen: hem arribat. Juntament amb cinc o sis barquetes més, presenciem en la distància la dansa de mitja dotzena de dofins de riu, que saluden tímidament quan surten a respirar. Els flaixos de les càmeres no aconsegueixen copsar la màgia del moment. Perquè la màgia és ser allà, fondejant al bell mig del Mekong mentre el dia mor amb un suspir llarg.