El Tour de l'autobus

I Saigon ens ha esperat amb els llums apagats del capvespre.
Han estat 5 hores d'autobús, a sumar a la pila que ja portem a les nostres esquenes (o als nostres culs), per arribar a la capital econòmica del Vietnam. Ciutat Ho Chi Minh , de nou.

Només arribar hem preguntat si podíem marxar aquesta mateixa nit. Visita de metge, que dirien alguns. La idea era empalmar amb un autobús nocturn que fugís del Vietnam, a mitja nit, direcció Phom Phen i amb destinació definitiva a Siem Riap. Aquesta era la idea inicial, però un com hem comprovat que, per fer-ho, calia esperar 5 hores a la intempèrie (mentre plovia) i sumar 14 hores de viatge més, sense interrupcions, a les que ja duiem avui, hem decidit fer nit a Saigon, dormir 7 horetes i marxar a l'endemà ben d'hora. Així que hem triat hotel, hem anat a comprar un parell d'idees que teníem al cap i hem marxat a dormir.

El dia de viatge, ja a l'endemà, ha estat de rècord.
Hem sortit de Saigon a les 7.15 del matí i hem arribat a Siem Riap, Cambodja, a les 19.45. Dotze hores i mitja de bus. El dia s'ha dividit en un pròleg, dues etapes planes, una jornada de descans, una etapa d'alta muntanya i una volta d'honor:

Etapa Pròleg: Saigon - Moc Bai (frontera Vietnam-Cambodja). Etapa plana.
Un autobús una mica passat de voltes, però mig buit, ens ha regalat una etapa pròleg de tres hores de contemplació paisatgística escassa i de descans absolut (jo roncava), amb seients reclinables amb un angle de 52º. L'habituallament ha estat precari, amb galetes del dia anterior i una aigua mineral. A les 10.15 hem passat sota la pancarta de final d'etapa davant l'atenta mirada de les autoritats vietnamites i cambodjanes. Adéu Vietnam.

Primera Etapa: Moc Bai - Phom Phen. Etapa amb ports de tercera categoria amb escapades.
El mateix autobús ens ha dut fins a la capital de Cambodja, Phom Phen, en tres hores més. Els vídeos musicals de cambodjans cantant cançons d'amor desesperades amb cara de patir mal de panxa ens han deixat una mica groguis. I les escapades? No s'ha escapat ningú, però ganes no ens en faltaven. El maillot groc se l'ha endut el pakistaní traficant d'estampetes que es comportava de forma sospitosa al seient del darrera. Un paio molt raro. L'habituallament ha consistit en una bossa de patates, una de galetes i un plat d'arròs amb verdures per un servidor, a les deu del matí. Sí, arròs amb verdures per esmorzar, passa alguna cosa?.

Jornada de descans amb pluja a l'estació d'autobusos de Phom Phen.
Una hora i quart d'espera a cobert sota una pluja monzònica espectacular. L'estació d'autobusos de Phom Phen és un complex sistema humà d'anades-i-vingudes, caixes, bosses, paquets i turistes, i un senyor amb microfòn anunciant la sortida d'autocars cap a destinacions indesxifrables a un ritme de firero de festa major. Un xou. L'habituallament ha consitit en un tè fred sense sucre, caramels i les patates que quedaven.

Tercera Etapa: Phom Phen -Siem Riep. Etapa de muntanya amb final en alt.
Han estat gaire bé sis hores de bus compartint seients amb combodjans rurals (i algun guiri) fins arribar a la destinació final. Siem Riep ha arribat després de tres ports de muntanya, no orogràfics sinó psicològics, ja que les forces començaven a mancar. L'etapa ha estat dura, amb cambodjans mirant-nos fixament durant hores i hores, parades tècniques per orinar al mig del no res, àrees de servei amb menús tan exquisits com "sopa de tortuguetes flotants" i, sobretot, películes infernals i sèries còmiques autòctones a un volum excessiu i un fil argumental més que discutible. L'habituallament s'ha limitat a una bossa de favetes salades cambodjanes. Les hores al bus s'han fet llargues i dures, sinònim de viatge dels de veritat. Res no es valora si no costa, i Siem Riep ha costat. Això té bona pinta.

Volta d'honor dels campions. Un cop arribats a Siem Riep hem fet una volta per diversos establiments hotelers de la zona de la mà del tuk-tuk que ens ha recollit de l'estació d'autobusos. L'home ens porta només a les Guest House on ell té comissió per aconseguir clients. No ens n'agrada cap. A mesura que li diem que no ens agraden les "seves" propostes, va canviant de cara. El que abans era somriures i bon rotllo es va tornant en cares-llargues i escassa eloqüència. Finalment ens quedem en una que nosaltres havíem triat seguint les indicacions de la Lonely Planet. S'ha quedat sense comissió. No li fa gaire gràcia. És el teu problema, nano. Això era un joc, i avui no has guanyat.

Ens instal·lem, ja fosc, a Mondalay Inn Hotel, a dues passes del centre. L'habituallament? Una dutxa calenteta que es recordarà durant molt de temps.

Platja vietnamita

Sí, efectivament, hem decidit per majoria absoluta fer un gir copernicà als nostres plans, marxar a descansar uns dies a la platja i obviar el Delta del Mekong. L'excusa? Així haurem de tornar al Vietnam.

Tornarem per veure com acaba aquest conte de fades que es diu Mekong i que estem perseguint -riu avall- des del primer dia que vam entrar a territori laosià. Diem adéu al Mekong, doncs, amb tristor -ha estat un fidel company de viatge- i li diem a cau d'orella que tornarem, amb el mateix convenciment que les parelles que pacten de mutu acord la rescissió bilateral del contracte d'amor que els unia es diuen allò tan bonic de podem seguir essent amics.

Un cop decidit, tocava explorar el mapa. De Saigon cap al nord s'obria un ventall de possibilitats de platja ben gran. Però com hem explicat en el post anterior, atès que les Sagrades Escriptures de la Lonely Planet beneïen les terres ermes (i surferes) de Mui Ne com a la Terra Promesa (mojito + platja + relax), ens va faltar temps per comprar un econòmic bitllet d'autobús per anar a pontificar-hi la bona nova.

I la bona nova ha estat que a Mui Ne hem trobat un Resort amb piscina cristalina i platja adossada, servei d'habitacions, hamaques de fusta, sala de lectura, cervesa gelada i marisc fresc, cada nit. Que com es deia l'hotelet? Resort Le Paradís.

I al paradís hem estat durant quatre dies i quatre nits, llevant-nos tard, esmorzant davant del mar, consumint lectures endarrerides fins a mig matí, fent bany de platja salada a les aigües tòrrides del Mar de la Xina Meridional, secant-nos a la torradora del sol del Vietnam, remullant la panxa a la piscina de dofins tintats, dinant menges orientals en restaurants marins, gaudint de migdiada reparadora en una hamaca de platja, passejant a mitja tarda mentre el sol es pon, i acabant el dia amb una dutxeta calenta i un sopar de calamar, gamba fresca i cerveseta gelada. Un autèntic calvari, ja veieu. Rutina i més rutina.

Què ens ha tret de la rutina aquests dies? Poques coses, la veritat. La primera va ocòrrer la nit de dissabte a diumenge. Ho confesso: ni vam dormir bé ni vam dormir prou.
- Una farra descomunal?. No
- Festival de conga vietnamita per les instal·lacions del resort? No.
- Baralles orientals a l'habitació del costat? Res d'això.
- Alguna copa de més? Sí.
Per ser més exactes, una Super-Copa.

No va dir el nou president del Barça que programarien els partits en horaris més familiars? Doncs nano, t'has lluït: a la una i mitja de la matinada no són hores de començar! En fi, que aquella nit fins a les quatre de la matinada no dormia, després de celebrar amb alegria continguda el primer títol de la temporada...i en directe per la TV del Vietnam. Ole.

La rutina també l'hem trencada contractant, una tarda, una excursió per les dunes de Mui Ne.
Ens ho hem passat molt bé caminant, saltant i corrent per un autèntic desert de sorra finíssima als afores de poble. Hem anat fins allà a bord d'un geep coreà que va sobreviure a la Guerra del Vietnam, una autèntica ferralla amb rodes que ens ha portat a destí tot fent saltironets. Hem arribat i hem tornat sense problemes, tot i que en un parell d'ocasions el cotxe no s'engegava i, a més a més, hem punxat una roda (gat, roda de recanvi, espera llarga a la vorada...). El conductor era un vietnamita baixet i rabassut amb dots per ressucitar vehicles. Donem fe de la seva perícia. Segurament tot ha anat bé gràcies a la sincrètica i sorprenent presència de la figureta d'una Mare de Déu catòlica i apostòlica al costat del volant, imprescindible per protegir-nos en aquestes contrades budistes-comunistes. Per acabar de reblar el clau, el toc kitch el posava l'àudio que el conductor vietnamita ha fet instal·lar en el seu cotxe per avisar que va marxa enrere: no us ho creureu, però quan el geep coreà va cap enrere sona la música del "Happy Birthday". Impagable.

Les dunes han estat una experiència divertida i plena de sorra. Muntanyes de granets de finíssima arenisca verge es dibuixaven davant nostre, esperant ser trepitjades pels intrèpids turistes que s'aventuraven a caminar-hi. Molt guapo, la veritat. L'excursió s'ha completat amb una visita a un canó natural de terres vermelles que ha acabat de donar color al dia.

I així han anat passant els quatre dies de relax, sense massa històries que explicar. I un cop vam veure que era dilluns, vam dir: potser que ens posem les piles, oi? I dilluns vam comprar un bitllet d'autobús de cinc hores i vam recollir i vam acomiadar-nos de la platja, la piscina, els banyistes, les dunes, les gambes i els mojitos, amb tristor i melanconia. Saigon ens esperava de nou, per seguir viatjant.

Quatre dies sota el cocotero

Fa cinc vespres des del nostre hotelet de Saigon, vam començar a pensar en el nostre proper destí immediat. Si seguíem el planning, ens tocava marxar un parell o tres de dies cap el delta del Mekong però no teníem cap mena d'informació al respecte i tot el que ens oferien les agències eren tours organitzats de toc de pito.

Vam començar a imaginar d'altres possibilitats, anar per lliure al delta o variar de destinació eren les dues que tenien més oportunitats de triomfar així que, després de passar per la Fàbrica Nacional de la fotocòpia i fer-nos amb una guia de Vietnam vam prendre la decisió.

Cal remarcar que la decisió va venir condicionada per un parell de fets: dues setmanes i mitja amb la motxila a l'esquena començaven a fer estralls a la meva esquena i els meus ronyons (veig que em faig gran ja que els meus ronyons no s'havien queixat mai tan d'hora) i, el que ens ho va fer pensar més és que tothom amb qui ens hem anat trobant en el viatge acaba les vacances a la platja (o hi passa mitges vacances, oi Sandra?). Però nosaltres no volíem acabar a les illes de Tailandia com gairebé tothom sinó que vam voler buscar alguna altra cosa i amb la guia a la mà la decisió va ser senzilla: Mui Ne, a 200 kilòmetres de Saigon. A només 5 hores de bus.

I dit i fet, en menys de mitja hora ja teníem els bitllets a les mans per l'endemà següent. A la una del migdia seríem a la platja.

Us deixem amb un aperitiu de la nostra visita a les dunes de Mui Ne. Un oasi de sorra entre els cocoteros, ple de saltimbanquis:

Saigon, la ciutat de les motos (3a part)

Saigon va ser l'últim bastió militar que va caure a mans del Viet Cong l'abril de 1975. El Viet Cong, el partit comunista fundat per l'Oncle Ho per lluitar -amb èxit- contra la colonització francesa, va ser també l'organització que va liderar la lluita descarnada contra el satèl·lit capitalista del Vietnam del Sud, un Estat titella controlat pels Estats Units. Va ser durant la guerra coneguda a Occident com a "Guerra del Vietnam", un intent desesperat dels americans per tractar d'aturar l'expansió del comunisme al sudest asiàtic. Disset anys de guerra i atrocitats que van acabar quan l'exèrcit nordvietnamita va entrar victoriós a Saigon.

Per rememorar aquesta història tan tràgica com recent (només fa 35 anys que va acabar la guerra!), hem visitat el Museu sobre la Guerra, on es documenten els orígens, els perquès i les conseqüències d'una guerra mai declarada formalment. El punt de vista del Museu és el de fer conéixer la barbàrie, els excessos injustificats i la vergonya mundial de les accions dels nordamericans. De forma punyent i brillant, la primera de les inscripcions del Museu, només entrar, és la reproducció d'un fragment de la Declaració de la Independència dels Estats Units que parla dels drets humans, del respecte per la vida i del dret de viure en llibertat i en pau. Sembla ser que aquests drets inherents als éssers humans no eren d'aplicació al poble vietnamita.

El Museu et colpeix per la seva cruesa i sinceritat. A la planta de dalt, una magnífica exposició de les millors fotografies dels reporters de guerra, molts d'ells morts en combat, et transporta a la selva vietnamita. Observant les fotografies amb atenció pots arribar a sentir el soroll de les bombes, el vol dels insectes i la humitat fosca i enganxosa. Pots sentir, també, la por. Molta por.

Tocats, però no enfonsats, hem diversificat la nostra visita a Saigon. Després de contemplar com els colonitzadors francesos van tenir els sants pebrots d'aixecar, en algun moment dels gaire bé 100 a anys d'explotació del Vietnam, una enorme església catòlica amb aires de Notre Dame de Paris al bell mig de la ciutat, hem adreçat les nostres passes cap a la Fàbrica Nacional de la Fotocòpia: aquesta fàbrica, de seu múltiple i ambulant, ostenta el rècord de producció de llibres fotocopiats del món. En totes les parades turístiques de la ciutat pots trobar desenes de guies Lonely Planet, centenars best-sellers suecs i milers d'exemplars de literatura fast-food en anglès en magnífiques edicions de butxaca, tapa en color i fotocòpies impecables...a uns preus que fan riure. Pots comprar-te, per exemple, el darrer llibre de l'Steve Larsson per 3 dòlars i mig o la Guia del Vietnam per 4$. En donem fe. Saigon és el temple de la fotocòpia. Hi ha locals amb biblioteques senceres amb aquest tipus d'exemplars. Qualsevol membre de la SGAE patiria un atac d'ansietat passejant per ciutat Ho-Chi-Minh.

Saigon ha estat una etapa molt profitosa: hem fet les primeres compres del viatge, hem dinat un dels millors àpats de la Ruta Ho-Chi-Minh, hem dormit en un hotelet antic però amb molt d'encant i ens hem acomiadat de la ciutat sopant a l'envelat-restaurant d'un mercadillo nocturn que cuinaven granotes i altres rèptils a preu de ganga. No hem gosat més que mirar-nos els batracis d'aprop i demanar un plat de pollastre amb verdures. Era pollastre, oi?

Saigon, la ciutat de les motos (2a part)

Saigon, la històrica capital del sud del Vietnam, ens ha obert les seves portes a la una del migdia deprés d'un viatge de sis hores des de la capital cambodjana. La distància que separa ambdues ciutats és curta, però l'estat de la carretera, els tràmits fronterers i l'intensíssim tràfic d'entrada a Saigon fa que la durada del viatge sigui la que és. Tot i així, gràcies a la nostra capacitat per matinar (a les 5.45 h. ha sonat avui el despertador), hem arribat abans de dinar i amb moltes hores per endavant per gaudir del nostre primer tast del Vietnam.

L'entrada a la República Socialista del Vietnam ha estat, si més no, curiosa. A la frontera ens han fet baixar a tots de l'autocari i ens han demanat col·locar-nos en fila índia. Un cop allà, el responsable de l'expedició, habilitat i suficientment untat per les autoritats vietnamites, ens ha anat cridant un a un pel nostre nom de pila, i un cop identificats, ens ha convidat a desfer la fila, ocupar l'espai buit entre el grup i l'autocar i, o bé contestar una pregunta sobre el país o bé fer una petita actuació de l'agrat de les autoritats allà presents, sempre relacionada amb el Vietnam. Es tractava, en han dit, de demostrar coneixements teòrics o pràctics sobre la pàtria vietnamita.

El primer que han cridat era un vietnanita que ha superat la prova sense problemes, ja que la tornada de l'himne nacional (amb el puny alçat) se la sabia perfectament. Molts de nosaltres ja suàvem, repassant mentalment la sanguinària (i molt comunista) tornada de Els Segadors (bon cop de falç, camarada). El segon de la llista era un taiwanés que no ha superat la prova: no sabia dir el nom de cap dinastia d'emperadors vietnamites del segle XI d.C. Què ignorant! El tercer i el quart, una parella de canadencs, se n'han sortit pou bé fent una demostració de ball regional de la regió de Hanoi, après dels documentals de la 2 durant es gelats capvespres d'Otawa. Al final, la majoria hem anat trempejant el tema i superant les proves (per exemple, l'Anna ha explicat un acudit de Chiquito en vietnamès, llargament aplaudit per tots els funcionaris de la fromntera; i un servidor ha exposat la tesi "El Vietnam i Santa Isolina de Begur, una història d'amor", sobre l'agermanament entre aquesta bonica vila ampurdanesa i la República Socialista del Vietnam arran de les troballes de la talla d'una marededéu amb el puny alçat i els ulls allargassats com grans d'arròs als afores de la bella localitat catalana durant el transcurs de les obres de construcció d'una mesquita ortodoxa, promogudes per una societat municipal investigada pel jutge Del Colmo per presumpta corrupció del seu gerent, responsable també de l'Àrea d'Urbanisme del municipi i ajuntat amb l'amo del prostíbul "Saigon Exprés! de La Bisbal). Ha estat així com hem pogut tornar a l'autobús i entrar a Vietnam sense problemes.

Saigon, que té el nom oficial de ciutat Ho Chi Mihn -en honor al líder vietnamita que va lluitar contra els francesos i els americans combatent el capitalisme i fundant el partit comunista del país, hegemònic avui en dia-, és una ciuta de 9 milions de persones...que no té metro. No cal afegir massa informació més per descubrir com d'innegociable és viure o passejar per aquesta pantagruèlica urb en hora punta (tenint en compte que l'hora punta és de 6 del matí a 10 de la nit). Soroll, moviment, caos circulatori i grans embussos són la tònica habitual. Diuen que per pal·liar tal desmesura, el govern municipal va decidir regalar motos als saigonencs (informació no confirmada). Només així s'explica com poden disposar d'un parc de motocicletes de 3.000.000 de motos!... i fer-les circular totes de cop, cada dia, per la ciutat.

La veritat és que, el de les motos, és un espectacle digne de veure i viure, sobretot perquè estem parlant d'una ciutat on no es respecten els estàndards de conducció d'Europa (i dient Europa, no incloc Itàlia, que quedi clar), fet que fa que l'espectacularitat, la diversió i , perquè no dir-ho, l'emoció i la perillositat del tema siguin encara més acusades. Davant d'un semàfor vermell del centre s'hi poden acumular fins a 100 fileres de motos preparades totes per arrancar quan es posi verd...i esquivar les altres motos que voldran girar i que no s'aturaran fàcilment. I tu, mentrestant, tracta de creuar el carrer.

Saigon se'ns ha presentat com una gran ciutat bastant impersonal. Una gran concentració de gent, edifics, botigues i mercats...sense massa nexe en comú o, com a mínim, sense un fil conductor que li doni una personalitat pròpia. Segurament el fet d'haver estat menys de 48 hores allà ha fet que no acabéssim de copsar la seva veritable ànima.

Tot i així, ens ho hem passat molt bé. Hem passejat, hem dormit en un hotel molt guapo, hem badat, hem comprat regalets, hem creuat carrers i hem menjat molt i molt bé. A més de tot això, hem visitat la Fàbrica General de la Fotòcopia, hem ploral en el Museu de la Guerra; hem presenciat un espectacle de carrer dirigit pel fantasma de l'Eva Nassare i hem sopat en un mercat nocturn on cuinaven granotes i serps i arrosos dolços la mar de bons. Voleu seguir llegint? Us ho expliquem.

Ho Chi Minh City, la ciutat de les motos

Per començar a explicar-vos els nostres dies a Ho Chi Minh us convidem a veure aquest petit aperitiu.

La puresa asiàtica de Phnom Phen

A les 7 del matí ja estem d'empeus preparats per continuar el viatge. Direcció sud, farem 400 kilòmetres buscant la capital del Regne de Cambodja, Phnom Phen. Viatgem en un autobús de calitat mitjana envoltats d'autòctons: serem els únics estrangers. Mola. Seran set hores fins a Phnon Phen amb uns companys de viatge prou peculiars, fauna combodjana representativa del país: al costat nostre s'hi asseu "La Bolsos"; el conductor és "El Bocinas", i dos seients més enrere passa l'estona "El Cuclillas", assegut molt a prop de "La Tacones". Ells ens miren. Nosaltres els mirem. Tots somriem. Qui seré jo, als seus ulls? "El Barbas?" I l'Anna? Serà "La Twitty?". No ho sabrem mai.

La parada per dinar, una hora abans d'arribar a la capital, ha estat un tast de les habilitats culinàries dels cambodjans, els quals, segons hem comprovat, tenen poques manies per fregir grills, insectes i aranyes de diversos colors. Especialment llamineres eren les aranyes cuinades: petites i negres, amb les potetes intactes, ens les hem imaginades com a gegantines taràntules que un cop passades per la la paella queden en poca cosa, com els xampinyons.

Phnom Phem ha arribat a les dues de a tarda, amb una calor considerable.
La capital cambodjana és un tresor pels fans de les ciutats asiàtiques: caos circulatori de milers de motos, tuk-tuks, camionetes, autocars i cotxes; mercats al carrer, cases precàries, botigues-habitatge a peu de carrer, menges en restaurants de tamburets de plàstic ocupant les voreres i una personalitat molt marcada per la presència del majestuós riu Tonle Sap, afluent del Mekong, al bell mig de la ciutat. Si a tot això li afegeixes un Palau Reial d'espectaculars dimensions, un Museu Nacional d'arquitectura sobèrbia, un passat recent ple de (tràgica) història i un parell de temples exquisits, juntament amb la presència d'elefants i micos salvatges en els parcs públics i una molt bona oferta turística de restauració i batuts de fruites, tens un indret ideal per passar un parell de dies gaudint d'Àsia.

Així ha estat. Hem passat dos dies i dues nits a Phnom Phen fantàstics, instal·lats en un hotelet de categoria, com diria la Vicenteta. Des del balconet de davant de la nostra habitació, de cara al riu i al magnífic i grandiós passeig fluvial, hem presenciat el moviment diürn i nocturn dels cambodjans a la vora de les seves marronoses aigües: a les sis del matí, una música oriental ens ha despertat i hem gaudit de l'espectacle de grups de persones practicant tai-chi i aeròbic al bell mig del passeig, mentre el sol anava sortint. Al capvespre, quan aquell mateix sol ja s'ha amagat, hem gaudit veient com la gent es llença al passeig fluvial i l'inunda amb una onada gegant d'humanitat: gimnastes, passejants, futbolistes, practicants de bàdmington i footing, turistes, vells venedors d'insectes, taxistes precaris, prostitutes de talons alts, nens pidolarires, dones somrients, joves de bona família amb guardaespatlles i cotxes coreans, badocs, immigrants i d'altres espècies. Tots junts, en harmonia caòtica. Un plaer.

Punt a part mereix el mercat de cap de setmana de menges i verdures que hem vist a mitja tarda, un autèntic paradís d'olors i sabors cambodjans vedat al turista despistat. Hi hem passejat amb la boca oberta i la càmara de fotos treballant a bon ritme. Brut, caòtic, ple de gent, de motos i d'animals, vius i morts. Una passada.

La visita a la ciutat no és completa si no fas parada també al Palau Reial, on viu el rei sàtrapa que governa aquest amable país, i a l'antiga presó de seguretat dels khmers vermells, la tètrica S21, centre de tortura i assassinat de cambodjans a mans dels fanàtics feixistes seguidors de Pol Pot. La visita del Palau Reial et transmet sensacions contradictòries: la riquesa i la grandesa espiritual i material de l'indret, l'esplendor arquitectònic dels palaus i de les seves sales nobles i els milions de kilats d'or incrustat en les estàtues de Buda t'alimenten l'ànima però, a la vegada, et regiren l'estòmac davant la pobresa del país. En canvi, la visita a la presó dels khmers vermells, una antiga escola de primària, no et deixa pas amb sensacions ambivalents: tot el que sents és incredulitat, claustrofòbia física i psíquica, opressió i tristor infinita davant l'horror de la raça humana. Dur, molt dur.

Els dies han transcorregut amb molta calor i amb més d'una pausa tècnica per recuperar-nos. El nostre hotel, cèntric i molt ben parit, ens ha servit de base d'operacions per calibrar les forces i, si calia, recuperar-les amb una dutxa tíbia i una petita migdiada. Vacances!

Les dues nits hem sopat de forma brillant, destacant la primera d'elles, en un restaurant de carrer a tocar d'un mercadillo d'andròmines. Va ser un àpat animat, amb converses amb els cambrers cambodjans i amb divertides anades i vingudes. El moment culminant va ser la tria del peix que ens havien de cuinar: davant d'un aquari amb tres o quatre peixos vam haver d'assenyalar amb un dit acusador a un d'ells. Després del nostre gest, com si fóssim emperadors romans que decideixen en un instant sobre la vida dels qui els envolten amb el simple gest del dit d'una mà, el botxí va executar l'ordre i ha pescat la víctima. Una llàgrimeta va treure el cap davant de tanta barbàrie. Un cop cuinat i oblidat el mal tràngol, el peixet estava deliciós. Mmmm.

Hem abandonat Phon Phen a les sis del matí d'avui dimarts, camí del Vietnam. A aquella hora, la ciutat ja bullia de gent. Els artistes del tai-chi tornaven a ocupar els seus llocs davant del riu i una munió de cambodjans inundava el carrer i les terrasses dels restaurants consumint grans bols de sopa de noodles fumenjant, mentre les motos assaltaven els creuaments amb despiatada innocència. I eren només les sis del matí. Marxem de Phnon Phen, marxem de Cambodja...però tornarem. Fem una incursió (gens militar) a les terres del Delta del Mekong vietnamita i tornem en menys d'una setmana. Promès.

Els dofins del Mekong

Kratie és un mercat amb una ciutat de províncies adossada. Un mercat de menges autòctones. Un mercat de cambodjans pels cambodjans. Verdures, carns, tocinos trossejats, peixos moribunds, cassoles bullint, nens adormits, fruites de closca dura i vermella i de tots els colors. Un mercat sota cent mil toldalls de colorins on no corre l'aire, on la fortor dels aliments a l'aire lliure des de primera hora del matí enbafa els compradors i venedors amb una nebulosa tediosa, densa, que es pot tocar amb les mans de tan gruixuda com és.

Però no hem fet aquesta primera parada a Kratie per ser només espectadors passius de narius incòmodes i festivals de colors i verdures, sinó per sortir disparats amb un tuk-tuk carretera enllà i embarcar-nos en un veler de motor que, surant sobre el majestuós Mekong del capvespre, ens apropi a veure els estranys dofins de riu que viuen per aquestes contrades.

Així doncs, contractem el servei complet i sortim en direcció noroest en un travelling perfecte, dibuixant un pla seqüència de 30 minuts mentre atrevessem un tros de vida rural cambodjana: davant nostre, mentre avancem motoritzats per un camí ral i mal asfaltat, s'obre un món de famílies reunides en un sopar de fideus i sopa reescalfada en bidons de metall impur; un univers de cases construïdes més enllà del voral de la carretera, amb passarel·les de fusta que les uneixen al món real; un requitzell de gossos, de pollastres, de gallines i de vaques, plats calents i somriures dolços. El travelling s'atura amb subtilesa, la càmara enfoca el riu. Comença l'excursió pel Mekong.

Viatgem en una barqueta de motor potent i patró alegre per les aigües ja mig enfosquides del Mekong. Gairebé dues hores surant sota un cel ennuvolat que s'apaga lentament. El riu és absolutament gegantí, inabastable, un mar fluvial que convida a somniar. L'horitzó dibuixa ombres xineses d'embarcacions de pesca i d'arbres ennegats. El motor s'atura quan els somnis comencen: hem arribat. Juntament amb cinc o sis barquetes més, presenciem en la distància la dansa de mitja dotzena de dofins de riu, que saluden tímidament quan surten a respirar. Els flaixos de les càmeres no aconsegueixen copsar la màgia del moment. Perquè la màgia és ser allà, fondejant al bell mig del Mekong mentre el dia mor amb un suspir llarg.

Cambodja mon amour

Aquest matí a les deu i disset minuts hora local hem creuat la frontera que separa la República Comunista de Laos del Regne de Cambodja. Una simple barrera retorçada al bell mig d'una carretera escassament esfaltada feia els honors de separar dos països que, si una cosa tenen en comú, és un passat ple d'esdeveniments històrics desgraciats, molts a causa de la intromissió estrangera, alguns a causa de la seva pròpia estupidesa.

Cambodja. Ja hi som. El primer contacte amb un cambodjà ha estat, val a dir, impactant: mentre esperàvem còmodament asseguts en l'autocar que un Agent d'Aduanes Oficial tramités els nostres visats a la guixeta corresponent, s'han obert les portes del vehicle i ha entrat un cambodjà vestit de blanc amb una mascareta que li protegia boca i narius contra virus estrangers. Ens ha mirat amb un cert aire d'estrenyit (o d'estranyat, com vulgueu). S'ha col·locat al mig del passadís, gaire bé a la nostra alçada (fila 4) i sense dir paraula ha desenfundat una pistola, la col·locada a tres centímetres del meu cap, ha apuntat ... i ha disparat. Durant un instant he vist la llum del túnel, ho reconec. Però ha estat només un instant, el que m'ha calgut per adonar-me'n que la pistola del nano no era més que un termòmetre instantani que dispara rajos infrarojos que detecten el teu estat febril en dos microsegons.

- Control de l'epidèmia de grip A -ha dit amb accent del nord.

Ja se sap, primer disparen i després, si escau, et comenten la jugada. El cas és que la pistola màgica no ha detectat símptomes griposos. Perfecte. Porta oberta a Cambodja. L'autocar engega i es mou direcció sud. Objectiu, Kratie, a tres hores de la frontera.

Ens movem a una velocitat moderada recorrent de nord a sud les províncies més septemptrionals del país. La carretera és prou bona i el paisatge verd rural. De quant en quant una tormenta inunda el camp de gotes gegants. El conductor ens regala una pel·lícula coreana d'arts marcials mereixedora d'uns quants premis. Cambodja passa davant nostre sense immutar-se, a l'altra banda dels vidres.

És curiosa la història d'aquest petit país. Curiosa, però també victoriosa, heroïca i tràgica.
La seva ubicació peninsular al sudest asiàtic va afavorir des de bon principi, el seu desenvolupament, principalment per trobar-se al bell mig del comerç marítim entre dos monstres de l'antiguitat: la Índia i la Xina. D'aquest anar-i-venir de comerciants, viatjants i guerrers en va néixer una cultura pròpia, amb elements autòctons i amb d'altres prestats pels seus veïns. Després d'una etapa de progressar adequadament, a principis del segle IX, a Cambodja va néixer, créixer, i es va desenvolupar l'imperi Angkor, una cultura autòctona khmer que va esdevenir l'imperi més poderós del sudest asiàtic durant més de set segles.

L'imperi d'Angkor va ser un prodigi militar, estratègic i cultural. L'imperi romà de l'Àsia meridional. L'imperi Inca del continent asiàtic. Gràcies al domini de l'aigua i de les infraestrutures necessàries per mantenir i proveir una àrea geogràfica gegant, va desenvolupar una cutura pròpia, deixant per la posteritat, entre d'altres, els grandiosos temples d'Angkor al noroest del país. L'imperi, amb el pas del temps, va anar perdent forces i terres (ocupava part de la Tailàndia, Birmània i Laos actual, a més del Delta del Mekong vietnamita i el territori cambodjà), fins que va ser arrasat pels beligerants siamesos i vietnamites del sud. Corria l'any 1422.

Angkor va desaparèxer i l'esplendor cultural i militar no han tornat mai més a país des d'ençà. Durant tres-cents anys Cambodja va anar sobrevivint com va poder a l'ombra dels punyents imperis siamesos, tailandesos i vietnamistes. I quan semblava que la cosa s'arreglava i certa autonomia era concedida pels seus veïns asiàtics, l'any 1862, cent-mil canons francesos colonitzadors van fer entrar el país en una etapa de protectorat, és a dir, d'explotació inhumana i indecent per part d'europeus àvids de matèries primeres. Més de cent anys va durar la broma, amb invasió japonesa inclosa els anys 30 del segle XX i administració per part de la França de Vichy.

Acabada la Segona Guerra Mundial, els anys 50 van portar la independència del país i un període de relatiu esplendor governat pel Rei Sinohuk. Però l'alegria dura poc a casa del pobre. Esquitxada per la guerra imperialista al veí Vietnam, infestada amb milers de refugiats i gestionada amb mà tremolosa pel Rei Sinohuk (que un dia donava suport a les forces imperialistes nordamericanes i sudvietnamites, i una altre dia girava el timó cap a l'esquerra per recolzar el vietcong i nacionalitzar els productes cambodjans a l'estil Chávez), Cambodja va caure en desgràcia. Un cop d'estat militar, amb el vist-i-plau de la CIA, va foragitar la monarquia l'any 1970. El rei i la cort es van refugiar a la Xina i van muntar un bon sarau: van aliar-se amb un moviment extremista d'esquerres amb símptomes maoístes amb l'objectiu comú de foragitar el govern i tornar al poder. Aquest grup extrem s'autoanomenava els khemers vermells. Conjuntament van anar reconquerint el país, però quan el 1975 van arribar a la capital, victoriosos, es va acabar el bròquil: els khmers vermells tenien altres plans. Encapçalats per l'assassí de masses Pol Pot, els khmers vermells van purgar comandaments monàrquics i van instaurar un règim de terror. La història és coneguda per tothom. Cambodja es va convertir en una presó sense murs: dos milions d'assassinats. En nom d'una suposada revolució social van aniquilar a bona part dels seus compatriotes amb un sistema de camps de concentració i reeducació, deportacions massives i assassinats indiscriminats.

Tres anys va durar la tragèdia. No va ser fins l'any 1979 que l'exèrcit vietnamita va foragitar els khmers vermells, debilitats per la seva pròpia estupidesa. Un govern satèl·lit vietnamita va dominar el país fins a la dècada dels vuitanta. Actualment, Cambodja gaudeix d'un règim pseudoparlamentari, un cop recuperada la plena sobirania, i disposa d'una monaquia hereditària. Sembla que vol resorgir i oblidar el seu passat. Amén.

Repassant mentalment aquests esdeveniments i mirant d'entreveure si encara romanen cicatrius de dolor en les mirades dels cambodjans que veiem des de la finestra de l'autocar, no ens hem adonat que ja hem arribat a Kratie, la ciutat dels dofins.

Dos dies al paradís

Don Khon, el nostre paradís particular a les 4.000 illes. Dos dies de relax absolut. Ens ho hem guanyat.

Abandonem Don Det en una petita barca a motor i en poc més d'un quart d'hora arribem a Don Khon, on segons havíem pensat, ens quedarem una nit abans de fer camí cap a Cambotja. Som a l'equador del viatge i volem carregar piles pel que queda.

Baixem de la barca i comencem a caminar per buscar el que no vam trobar a l'illa anterior, un bungalow a peu de riu. Mirem per aquí i per allà quan descobrim el Pan Bungalow i preguntem si els hi queda alguna coseta per a nosaltres. Com sempre, la primera intenció dels hotelers és mostrar-nos el més baratet i així la mestressa ens intenta ensenyar el primer bungalow que té a peu de carrer. "Near the river" li diem i aleshores ens fa un somriure i ens diu "veniu, veniu". Caminem per un camí de lloses de pedra dirigint-nos cap el riu i allà hi trobem tres magnífics bungalows a poc més de dos metres del riu.

En queda un únic de lliure i com una parella d'anglesos que ens anem trobant des de fa uns dies ens han seguit per veure'l ells també, al primer cop d'ull li dic a la senyora que ens el quedem. En Marc no a tingut ni temps per veure'l...

Un cop la parella i la mestressa han marxat, ens mirem ben bé el bungalow i ens adonem que és el millor que hem pogut triar. Dos enormes llits, un lavabo amb una petita zona de pedres al terre per a fer-nos massatges podals, una terrasseta amb dues tumbones i una hamaca. El paradís!

Quan encara no fa ni deu minuts que hem arribat ens mirem i deixem anar un "i si ens quedem un parell de nits?". I dit i fet, aquests dos dies han estat per passejar poc, llegir molt (la meitat final de "El Xino" de Mankel ha estat devorat) i menjar extraordinariàment bé en un petit restaurant de la zona.

Bé, cal dir que vam fer una petita excursió a veure la famosa locomotora francesa que fa arrels al mig d'un bassal, on abans hi havia una petita línia fèrrea que recorria l'illa i també vem anar a veure les cascades Li Phi, el primer lloc on hem vist turistes en massa. I és que els amics tailandesos aprofiten que són tan a prop de Laos per venir a passar el dia muntats en divertits busos tuk-tuk... i a més vénen ben carregats amb càmeres, teleobjectius, càmeres de vídeo i trípodes que et fan gairebé avergonyir quan treus la teva càmera Canon.

I així hem passat els dies, ajeguts a les tumbones i l'hamaca disfrutant de les meravellosos i inolvidables postes de sol del Mekong.

Tan relaxats que poc més podem dir.

Zzzzzzzzzzzzzzz

Si Phan Don, les 4000 illes, són un indret únic. Illes i illots que, com si fossin balenes en continua emigració, apareixen i desapareixen temporalment en funció del cabal del Mekong. Durant l'època de pluges monzòniques el riu multiplica per mil els seus metres cúbics i es cruspeix sense miraments un bon grapat de les quatre mil illes de l'arxipièleg, que queden sota les seves aigües. Passats uns mesos, per art de màgia i gràcies a la sequera de l'època sense pluges, centenars d'illots sorgeixen del no res, suren de nou cap a la superfície i desperten del seu somni d'hivern. Reviuen. Per tornar a morir, mesos després.

Movent-nos en aquest món de màgia fluvial, avui farem un saltet i, d'oca a oca, anirem a parar a una altra illa: de Don Khong a Don Det i tiro porqué me toca.

Fem les motxilles i som-hi. Arribem a Don Det a quart d'onze del matí, després d'una horeta i escaig a bord d'una barqueta amb motor que transita per l'autopista sense peatge que és el Mekong.

Don Det s'està convertint en l'illa preferida d'entre les 4000 illes. Així ho profetitza el Gran Llibre Sagrat, la Lonely Planet. On rau l'èxit d'aquest illot? Com es pot destacar d'entre 4000 competidors? Segurament hi ha diverses fórmules que et porten a l'excel·lència. La de Don Det és la següent: Bars de copes regentats per "falangs" (estrangers, majoritàriament occidentals). Festa tranquila. Copes. Preus econòmics. Joves motxilers. Cervesa fresca. Coixins al terra. Lingua franca. Entorn tranquil, mekong de banda ampla i activitats diürnes de rafting i panxing a parts iguals. Turisme amb ganes de diversió, lligar i riure acompanyat del rumor amorós del Mekong. I si a tota aquesta amanida li afegim unes fulles de maria a la sopa, al còctel o els cacahuets de l'aperitiu, tindreu la fórmula completa de l'èxit de Don Det.

Poc donats a aquests excessos en èpoques de pluges, hem decidit enretirar-nos una mica del rovell de l'ou i hem anat a parar a una habitació amb mosquitera, cinc-cents metres més enllà del centre. Des de la finestra estant, i un cop esmorzades i devorades amb fruïció unes truitetes de carbassa i xampinyons, hem copsat de seguida que el poble encara dormia la ressaca de la nit anterior: els gats romanien estirats a les escaletes dels restaurants, els porticons de les Guest House estaven tancats, les cares dels laosians eren plenes de lleganyes i badalls i els carrers deserts. Amb el cansament acumulat per més de deu dies de viatge hem decidit acoplar-nos al ritme de Don Det i hem planejat un dia sense plans: dormir molt, escriure, passejar poquet i menjar a dojo.

El dia ha anat passant, el sol ha anat fent la seva ruta habitual amb certa mandra però amb professionalitat, i la pluja ha anat, ha vingut i ha tornat entre estornuts i ventiladors. Dia de relax absolut, a la vora del Mekong, en un illa amb ganes de ser Eivissa però que supera de llarg la calma de Menorca: és clar que ni la marihuana -en pols, fumada o com a estrella invitada a l'amanida de papaya-, pot trencar la calma i la tranquilitat de l'arxipièlag del Si Phan Don, al sur de Laos.

Diarios de Motosicleta

Diana a les set: les tropes d'agrupen per dirigir-se més cap al sud, amb un objectiu clar: l'arxipièlag de les 4000 Illes, un conjunt d'illetes distribuïdes de forma i manera disconforme al llarg dels últims kilòmetres del Mekong per territori laosià. Aquestes illes tenen la fama de ser els destins més tranquils i pacífics de tot el país. La pregunta que ens ronda a primera hora del matí és: encara més tranquil que la resta del país? és això possible? Ho és.

La primera de les illes que triem és Don Khon, una illa de 18 km. de llarg per 8 km. d'ample, una de les més grans. Hi arribem a les onze del matí després d'haver fet un parell d'hores amb mini-van fins al moll des d'on, en un tres i no res, creuem el Mekong i atraquem a l'illa. Ja som aquí.

Esmorzem con déu mana al restaurant de la Guest House que hem triat: una habitació molt confortable amb mosquitera, aigua calenta i bon llit, tot per 6 euros. Un cop esmorzats, triem l'opció més divertida per visitar l'illa: una moto. La lloguem a la botiga del costat, on un xaval molt espavilat equipat amb el xandall de barça repeteix insistentment : Messi! Xavi! En fi, un altre que té ganes que comenci d'una vegada la Lliga (un cop acabats els tornejos patxangueros d'estiu).

I sense pensar-nos-ho massa, agafem la moto i ens llencem a explorar la illa. Durant les gairebé 5 hores d'exploració ens hem creuat amb un únic cotxe, sis motos, tres bicis, dotze bous, trenta-sis galllines amb els seus respectius pollets, mitja dotzena de gats i algun gos. L'illa és una idílica i deserta postal del sudest asiàtic, un paradís sense gaire bé turistes, un indret on encara pots veure com es treballen els camps d'arròs amb el bestià i com es recull el gra amb els genolls enfonsats dins del fang, com passa la vida lentament en els palaus de fusta podrida on viuen les famílies agràries de la zona i, en definitiva, com és el dia a dia en un país com Laos, amb un 80% de gent sota el llindar de la pobresa, la majoria dels quals en zones rurals.

Però la meravella d'aquest miratge, d'aquest paradís de càmares fotogràfiques i vent a la cara, és que aquesta pobresa no es transmet a les cares dels infants que hi viuen ni en les mirades dels adults. És una pobresa únicament econòmica, no espiritual. Tots els nens que ens han sortit al pas avui, saludant-nos amb el sabaydee! habitual d'aquestes contrades, eren nens alegres, enfangats i bruts, però somrients, eternament feliços amb la seva vida immaterial. Nosaltres ho tenim tot i en volem més. Ells no tenen res i somriuen a canvi de res.

La moto, el vent a la cara, els camps d'arròs infinits, el reflexe dels arbres sota un cel lluminós, les cases construïdes amb grans elevacions que salven la humitat, les fustes de colors d'ocre, colors del sol, el sotre del temples de colorins, les túniques taronges dels monjos, les bates blanques de les monges d'escassa clausura, l'olor de la pluja que va arribant, la grisor dels núvols, la força del vent que va envalantonant-se...i després, el diluvi.

A manca de 4 kilòmetres per arribar a l'hotel, el cel ha deixat anar un xàfec de mil dimonis que no ha parat fins el dia següent, que ens ha deixat xops en un instant. El somriure d'aquells nens que fins feia un moment ens saludaven alegrement des de les vorades de la carretera se'ns ha contagiat i hem rigut com mai conduint sota la intensa pluja d'estiu. Una delícia.

La dutxa calenta, les dues ampolles de cervesa, un fantàstic sopar vora al riu i un còctel fet amb el fortíssim lao-lao local han fet que dormíssim plans fins a l'endemà.

Wat Pho Champasak

Hem arribat a Pakse a les 7 del matí, després de passar la nit del lloro a l'Sleeping Bus. Encara una mica encarcarats i endormiscats hem contractat els serveis d'un tuk-tuk per anar al centre de la ciutat i trobar allotjament: com que la pensió més coneguda estava a rebentar, hem caminat una mica més i es hem quedat en un motel que, per 8 euros la nit, oferia habitacions amb aigua calenta i mosquits.

Un cop hem fet el check in, cansats i amb tot el dia per davant, ens hem assegut en una terrasseta d'un restaurant, hem encarregat l'esmorzar i hem estat gaire bé dues hores assaborint la calma, el no fer res, el fet d'estar de vacances sense més plans que estar de vacances.

La xocolata del pancake ha ajudat a estimular les neurones més que el cafè lao-lao, un brevatge calentó amb gust de colacao caducat. Pakse, uns metres més enllà de la nostra terrasseta, es dibuixava com una antiga ciutat del far-west, tot i que tocaria parlar del far-east: un carrer molt ample sense esfaltar on menen tota mena d'edificis que ofereixen serveis de saloon (de massatge), cantina (fideus i arròs) i arranjament de caravanes (agències de viatges de tots colors).

Un cop ens hem despertat hem vist clar que avui calia fer una excursió al famós Wat Phu Champasak, a unes dues hores de Pakse: és el complex arqueològic més impresionant de Laos, germà petit dels famosos temples d'Angkor, a Cambodja. De fet, tots dos pertanyen al mateix imperi d'Angkor, que va dominar les valls i les planícies de Laos i Cambodja durant segles i segles, fa mil anys. El tema era com arribar-hi. Hem descartat la Sarfa local (una camioneta que no té horaris ni capacitat màxima, i que per quatre duros et porta, o no, a Champasak, amb moltes possibilitats que acabis viatjant al sostre del vehicle). Ens quedava només l'opció de fer tractes amb un conductor de furgoneta, que ens empaitava des de feia estona, i arribar a un acord econòmic beneficiós per ambdues parts. El temps, però, corria de la seva part, ja que nosaltres volíem fer aquesta excursió i ell ho sabia. Finalment, hem arribat a un pacte: anar i tornar per 25 euros. No està mal.

Hem fet el viatge cap a Champasak amb la furgoneta descapotable a tota llet per les carreteres rurals del sud de Laos. Una meravella: vida rural en directe, com si visquéssim el nostre National Geogràfic particular. Una hora més tard ens hem aturat a la riba del Mekong, esperant el transbordador que venia de l'altra banda del riu. Mitja hora més tard estàvem ja creuant de nou el riu i, un cop allà, en un tres i no res la furgoneta ens ha deixat a les portes del Temple: Benvinguts a Wat Phu Champasak.

El complex arquitectònic-arqueològic està format per un conjunt d'antics temples i pavellons mig enderrocats enclavats al bell mig de la selva laosiana, en un paratge verd i tranquil, on la pau i l'energia regnen a parts igual. El temple principal rau d'empeus, però sense sostre, al final d'unes escales de pedra natural, formades pels anys, i amagat rere frondosos arbres: és molt espectacular veure com els grans arbres de fulla perenne que han crescut als peus del temple han construït una muralla natural per salvaguardar les essències i els esperits del Wat Phu de les males companyies. La màgia del lloc et permet viure, per un instant, l'esplendorós passat de colors i vida del temple, copsar el tràfec de persones amunt i avall, seguir amb la mirada les anades i vingudes d'oracles, de sacerdots, de fidels, de vassalls i d'esclaus, d'indígenes i de descobridors de tresors, de princeses i sacrificis, d'animals mitológics i de contes de fades inundant la planície. Des de dalt de tot pots apreciar el conjunt sublim. Màgia pura.

Hem tornat pel mateix camí arraplegant més gent a la camioneta, peregrins sense bitllet de tornada a la civilització. Mentre creuàvem el Mekong el monzó ha caigut sobre nosaltres i hem tingut una tornada arrasarada sota els plàstics de colors del nostre vehicle descapotable. Cansats i mullats, hem aterrat a l'hotel, on hem sopat, hem instal·lat la mosquitera fent equilibris impossibles i ens hem quedat adormits a l'instant.

El pseudo-sleeping bus

Gairebé 700 kilòmetres en 11 hores. No ens podríem queixar després d'haver fet la meitat de kilòmetres en el mateix temps, oi? Bé, doncs la Guerrero va treure la seva vena queixosa igualment. Us ho explico:

Abans de marxar i després d'haver -nos informat aquí i allà i de veure, fins i tot un video dels famosos sleeping busos laosians, vam decidir fer aquest trajecte en aquest transport. I quan vam arribar a Vientiane no ens ho vam pensar gens i vam comprar els bitllets per pasar la nit fent camí cap a Pakse.

Vam comprar el bitllet al mateix "hotelaco" on érem i ens van dir que entre les set i dos quarts de vuit del vespre ens passaríen a buscar per portar-nos a l'estació d'autobusos. I vam esperar i esperar fins que quan ja creiem que perdíem el bus, a vint minuts per les vuit, va arribar una gran camioneta-tuk tuk on els únics tranportats vam ser nosaltres. El conductor va parar en uns altres tres hotels però allà ja no hi quedava ningú. "Anirem amples" vam pensar tots dos.

La cosa es va començar a complicar quan la furgoneta-tuk tuk va girar per un carrer inesperat i va anar a parar a un altre creuament de carrers sense llum on ens esperava un vehicle com el nostre. La diferència era que aquest vehicle anava ple de turistes que, com nosaltres, havíem de ser transportats cap a l'estació de busos. Va haver-hi una mica de nervis, reconec que sobretot per part meva, quan es va aproximar el conductor de l'altre vehicle i ens va dir que pugéssim al seu... com ho anàvem a fer si ja anava ple i encara quedaven mitja dotzena de nois per col·locar!. Però sí, a mi em va enviar cap el davant i al Marc li tenia "reservat" un seient a la part posterior del vehicle.

Reconec que njo vaig anar força còmoda al costat d'una dona filipina que fa alguns anys treballa a Laos, però els de darrera anaven pitjor que dins una llauna de sardines. I així vam fer el viatge, d'uns vint minuts fins a l'estació.

Quan vam arribar a l'estació la filipina ja m'havia confessat que hi havia diverses companyies que feien el trajecte i que la que ella agafava estava molt bé i podies dormir tota la nit. això em va recomfortar... però malauradament vam agafar busos diferents...

El conductor de la furgoneta tuk-tuk ens va enviar cap a un dels busos i només arribar ens van agafar les motxiles per a col·locar-les sota una de les lliteres del bus i a nosaltres ens van dir que esperéssim per pujar.

Acabada l'espera i amb el permís del noi col·locador de motxiles vam pujar i aleshores vam descobrir de què es tractava el sleeping bus. Un autobús on les cadires han estat substituïdes per llits d'aproximadament un metre setanta de llarg per 80 d'ample. On hi dormen dues persones. Dues. Es coneguin o no. Del mateix sexe o diferent. Caram aquesta laosians!

Nosaltres vam tenir sort de compartir aquest estret llit però no va tenir la mateixa sort una noia anglesa a qui li va tocar compartit llit no amb una persona més sinó amb tres ja que estava situada al darrera de tot del bus.

El nostre llit, a la part d'abaix (ja que també hi ha a dalt, com si fóssin lliteres) estava ocupat per un laosià que no va marxar fins que la "revisora" del bus no li va dir que marxés cap a la seva plaça.

Aleshores el bus va arrancar i ens vam situar mig estirats per menjar alguna cosa. La mala sort o el que creiem que va fer que no dormísim més de dues hores és que el nostre llit estava situat a sobre la roda i com que les carreteres laosianes no és que siguin molt planes, vam estar botant tota la santa nit.

En fi, onze hores en una llitera estreta d'un bus laosià... s'ha de viure. Us ho recomanem!

Busdistes comunistes

Vientiane és la capital de la república comunista de Laos, un Estat tan poc democràtic com ho són la resta de països on el comunisme més que la fi ha estat el mitjà per aconseguir el poder. A Vientane tot això no es palpa massa: és una ciutat provinciana i d'aspecte fràgil, amb relativament poc tràfic per ser la capital d'un país asiàtic i amb unes distàncies prou assequibles per les sorolloses i patidores rodes dels tuk-tuk autòctons,que et porten amunt i avall amb facilitat.

El que sí que es palpa a Vientane és aquest comunisme de cartró pedra en la impostada arquitectura soviètica de formes rectangulars i avorridíssims angles rectes. I també en la seva frustrada alegoria de la pàtria i el proletariat en algun dels seus monuments més emblemàtics.

Hem fet a Vientane un dia molt rodó i amb molta calor. De fet, ha estat un migdia, de deu del matí a quarts de tres de la tarda, moment en el qual el sol i la calor imperial ens han derrotat definitivament i ens hem hagut d'amagar, primer, en un restaurant occidentalitzat (hamburguesa catalana, hem menjat) i posteriorment a l'hotel on ens guardàven les motxilles fins a l'hora de l'arribada del conductor que ens duria a l'Sleeping Bus (veure post posterior) cap a Pakse.

Durant el matí hem vist el palau presidencial del vividor corrupte que dirigeix els designis d'aquest pobre país, hem visitat el temple més antic de la ciutat (salvat de les ordes siameses durant les guerres del segle XIX), hem passejat sota una calor infernal pels Champs Elysees de la capital i hem pujat a una espècie d'Arc del Triomf molt laosià (Patuxai pels amics) que corona la rectilínia avinguda i que té unes vistes espectaculars des del seu tercer pis.

I des d'allà, hem marxat amb tuk-tuk fins a l'espectaculat Wat Pha That Luang, un monument que tracta d'honorar les essències de la religió budista i del règim patriota-comunista en un dificilíssim i molt precari equilibri. D'aquest sincretisme de saló en surt un temple daurat en forma de búnquer custodiat per uns grans falos d'or amb forma de míssil, com si tot plegat fos un pastís d'aniversari ple d'espelmes punxegudes i grogues amenaçant el món amb coets de juguet. Tot una troballa.

Nens laosians

Nens laosians, una paraula que surt dels nostres llavis "sabaydee" i un somriure il·lumina les seves cares mentre amb les manetes et diuen hola i de la seva boca surt disparada cap a nosaltres, de retorn, la paraula "sabaydee". Aquest serà el mot que més sovint haurem pronunciat aquests últims dies i la gran majoria adreçats a aquests nens.

Laos és un país jove, només cal passejar uns minuts per les seves vil·les, pobles i ciutats per a comprovar-ho. I als nens laosians, els hi agrada que els falangs (guiris en laosià) els saludin en la seva llengua, És només quan et senten pronunciar la paraula sabaydee que les seves cares s'il·luminen i els seus somriures et meravellen.

N'hem vist molts de nens però ha estat sobretot el el trajecte en bus de Laung Prabang a Vientiane i sobretot, la passejada en moto de l'illa de Don Kongh (que us explicarem més endavant) quan hi hem estat més a prop.

Bebés que ja són nens, nens que gairebé són adults... això és el que hem vist a cada una de les casa de bambú o fusta per les que hem passades. Nens de menys de tres anys que ja s'ocupen dels germanets petits portant-los a les esquenes, nens de quatre o cinc anyets agafats de la mà d'altres nens de la seva edat o dels seus germans petits o bé tallant fusta amb ganivets o destrals que mai un nen occidental tindria el permis de tocar.

Aquests dies a Laos tinc la mateixa sensació que vaig tenir ara fa nou anys el primer cop que vaig visitar Nicaragua. Aquell setembre del 2001quan vaig tornar a Barcelona mirava els nens que em creuava pel carrer i sentia un sentiment molt complicat d'explicar, una mena de ràbia al veure que els nens occidentals tenen tot i més i que hi ha vegades que no semblen del tot feliços. Nens als que un "hola" no els fa somriure.

A Laos estic tenint les mateixes sensacions que fa nou anys... un "hola", un somriure, ensenyar una foto on hi són retratats, genera un somriure etern i una mirada que se't clava en el cor.

I els nostres cors estan ben foradats aquests dies...

Bus, Bus, Bus

Imagineu que la carretera que uneix les dues principals ciutats d'un Estat (com per exemple, de Milà a Roma, o de Moscou a Sant Petersburg, o sense anar més lluny, de Barcelona a Madrid) sigui un corriol mig esfaltat que atravessa muntayes inaccessibles, profundes valls i poblats desèrtics.

Imagineu que el temps necessari per unir les dues grans ciutats d'un país que es troben a 380 km. de distància, sigui de més de 10 hores per carretera.

Imagineu que la pista que uneix els dos grans pols econòmics d'un país sigui d'una bellesa selvàtica tan exòtica que l'alè es quedi atrapat als vidres dels autocars que, amb penes i treballs, ressegueixen cada una de les curves de la carretera que salven, in extremis, desnivells de vertigen.

Imagineu que la ruta que uneix les dos grans capitals d'un país pugui quedar col·lapsada, tancada absolutament al tràfic rodat durant hores i hores per efecte dels desprendiments causats d'unes pluges...que duren sis mesos l'any.

Imagineu una carretera plena de gallines, vaques i nens petits jugant al seu marge, tristos mercats poblant la vorada i benzineres de postguerra i extraperlo i us estareu imaginant el camí que uneix Luang Prabang, l'antiga capital de l'imperi Lao-Lao i gran atractiu turístic del país, i Vientiane, la capital oficial de la República Comunista de Laos.

Imagineu un autocar recorrent lentament les onze hores de distància que separen aquestes dues grans urbs, i ens estereu veient a nosaltres dos, fent -avui dissabte- un exercici de carretera i manta de rècord: una hora, dues hores, tres hores, quatre hores, cinc hores, sis hores, set hores, vuit hores, nou hores, deu hores, onze hores... una darrera l'altra, sense solució de continuïtat. Una autèntica pallissa feta amb molt de gust.

Com a compensació per tanta i tanta paciència, ens regalem un hotelet cèntric i amb totes les comoditats del món (comunista) a Vientane, on ens instal·lem a quarts de nou del vespre, recent baixats de l'autobús. Eren les nou del matí que arrancàvem. Són les nou de la nit quan, per fi, som a la capital de Laos.

Algunes fotos...

Aquí podreu anar mirant les fotos que pengem:

http://www.facebook.com/album.php?aid=242626&id=559613464&l=7549216423

Si no podeu veure-les, aviseu!

Nyam, Nyam, Nyam!

Segon dia a Luang Prabang. Dia de mossegades. Nyam, nyam, nyam!

Nyam! Grill de peix salvatge en un garito laosià a peu de les cataractes Kuang Si, a 30 km de Luang Prabang.
Després de la visita matinal a les boniques cataractes, hem decidit dinar com Budha mana i fotrens un festival de teca local pel mòdic preu de 3 euros per barba. Hem pres possessió d'un banquet de fusta, un espantamosques i un xic de paciència i ens hem aixoplugat sota el xiringuito de palla d'una laosina grossa i simpàtica. I la festa ha començat. Ens ha cuinat una sopa de noodles amb salsa picant boníssima i de segon, -la sensació del dia- un peix de riu a la brasa tan fresc que, segons hem llegit a l'esquela que acompanyava el plat, el pobre havia traspassat aquell mateix matí, a primera hora. L'àpat ha estat espectacular, sobretot quan el tercer diluvi universal ha trencat el cel i ens hem vist aillats de la resta del món. I una punxada de felicitat ha il·luminat el cel com un llampec tempestuós.

Nyam! primera picada de mosquit.
En Lao-lao, oriund del sud del país i amb ancestres tailandesos que es remonten al segle II abans de Budha, ha fet més de 800 km per mossegar la cuixa de l'Anna. Tonto no és, l'animalet: si es pot triar entre mossegar la meva magra tíbia sense depilar o la suculenta cuixa de la mestressa, l'elecció és fàcil i evident. Jo també ho faria. El cas és que el nano venia amb gana i li ha clavat dues mossegades ben formoses a mitja tarda, mentre contemplàvem la caiguda del sol des de la muntanya del Phu Si que s'eleva majestuosament al bell mig de Luan Prabang. Sí, les mossegegades s'han inflat i s'han posat vermelles i calentes com dues bombetes incandescents. Calia actuar. Ha estat en aquell moment quan el miracle s'ha fet realitat: una crema neutra amanida amb flors de músic (de Bach, més concretament), s'ha extès per sobre les mossegades del mosquit i, en un tres i no res, la inflamació ha baixat, la cremor s'ha refredat i la vermellor ha minvat. Magia potagia. O els avantatges de viatjar amb el kit de "terapeuta floral" per l'Asia Meridional.

Nyam! mercat nocturn de menges asiàtiques per celebrar la darrera nit a Luang Prabang.
A les nou del vespre ja havíem oblidat el peix a la brasa i la picada de mosquit pels efectes terapèutics dels còctels amb tarifa happy hour. Ha estat aleshores quan hem cregut oportú fer una darrera passejada pel Gran Mercat Nocturn de la ciutat, conegut per ser el mercat més tranquil d'Àsia gràcies a la calmada idiosincràsia laosiana. Hem fet un parell de compres i ens hem deixat caure pel mercat de menges que forma part del Gran Mercat, per fer un soparet autòcton. I entre rollets primavera, noodles amb espècies, tofu gegant, pepino adobat, arrossos glutinosos, i pinxos de cranc i de carn de burro, hem sopat d'allò més bé asseguts sobre uns fràgils tamborets de plàstic, compartint espai amb d'altres comensals al voltant d'una gran taula decorada amb un hule gegant. Allà, entre caixes de cartró, cuines de carbó, cuineres octogenàries i turistes i aborígens en trànsit contíuo, hem fet el darrer sopar a la ciutat envoltats d'una barreja d'olors i d'aromes molt asiàtics. Un plaer.

La ciutat dels mil miralls (2a part)

Després de la petita migdiada reparadora, poc abans de les sis de la tarda, hem fet un primer intent de sortir de l'hotel. Des de la recepció/agència de viatges/ locutori de l'hotel ens n'hem adonat que plovia, així que hem tornat a pels "canguros" per a no mullar-nos massa. El planning era carregat: canviar dollars a kips, comprar l'excursió de demà a les cascades, passejar pel mercat nocturn, fer una cervesa a un dels bars amb wifi, fer-nos un massatge i sopar tranquilament. I així hagués estat si no hagués fos per...

La pluja.

Quan encara queien quatre gotes ens hem ficat en una de les agències de viatges i hem reservat plaça en una furgoneta que ens portarà demà a les cascades. Després de pagar, en dollars perquè no teníem prous kips, hem vist que la pluja s'havia maximitzat en pocs moments però, valents com som, no ens ho hem pensat dos cops i hem començat a caminar. Als 50 metres ja érem prou xops com per a refugiar-nos durant uns minuts. A l'altra banda del carrer hem vist una taula buida en un restaurant i hem decidit improvitzadament que soparíem allà. El restaurant és un dels que té una terrassa a la vora del riu i està cobert per un toldall. Fantàstic, segurament, quan no plou com avui.

Quan estàvem creuant el carrer, hem vist que una parella ens avançava per a robar-nos la taula que quedava lliure però el cambrer, molt amablement ha parlat amb uns laosians que ocupaven una taula gran per a que es féssin a un lloc i nosaltres poguéssim seure en una punta de la taula. Ho havíem aconseguit, ja no ens mullaríem!

Només seure però, he vist una gran bossa d'aigua d'aquestes que es formen en els toldalls i de les que si no treus l'aigua amb cura acaben rebentant. Bé, semblava que si per un hipotètic cas això passés, el raig d'aigua es dirigiria cap el Marc, així que l'he avisat:

- Ves amb compte que si això rebenta, potser esquitxa - i m'he posat a llegir en veu alta el menú- Lao beer, mojito, cahipi.... XOOOOOOOF!!!!!!!!!

Els més de 20 litres d'aigua que la bossa del toldall reservava, han acabat explotant i caient sobre nosaltres com una gran dutxa d'aigua freda. I què fas en aquestes ocasions? Bé, per les nostres contrades suposo que enfadar-te moltíssim, queixar-te al cambrer i fer que et convidin a sopar un mes seguit. Aquí en canvi, hem rigut de nosaltres mateixos de valent, fent coral amb la resta de taules que ens miràvem com si fóssim uns còmics que acabaven de fer el seu millor gag. Humor fresc que diria el nostre amic Serres.

I així ha estat com hem pres la segona dutxa del dia, aquest cop vestits. No cal dir que aquesta tarda estrenava la meva blusa de cotó blanc que vaig comprar ahir al mercat nocturn. Els ulls del cambrer laosià encara no s'han recuperat de veure de cop, tals transparències. Mare de déu santíssima!!!

I així ha estat com hem tornat a l'hotel de nou. Ens hem tret la roba tan aviat com hem pogut i em penso que ha sigut aleshores que m'he enfadat amb mi mateixa - mira que l'havia vist la bossa d'aigua jo...- però bé, poc a poc el mal humor ha anat canviant quan, hem canviat de plans i hem decidit anar a sopar directament.

Amb roba neta, i sobretot eixuta, hem tornat a sortir de l'hotel i ens hem assegut en una de les taules d'un dels locals amb wifi de la ciutat. Mentre ens cruspíem una sopa de tofu amb verduretes, un plat de noddles amb vegetals, un arròs amb pollastre i - com encara teníem gana- una sopa de llet de coco amb pollastre, hem aprofitat per publicar els posts al blog, escriure a les famílies i mirar la premsa - l'esportiva en primer lloc, és clar-.

La nit s'havia arreglat totalment i les dues cerveses Lao també ajudaven, així que de camí cap a l'hotel ens hem regalat un final feliç: un massatge de mitja hora als peus amb una petita propina per l'esquena que ens ha deixat feliçment relaxats.

O què us pensàveu que era això del final feliç?
(redactat per l'Anna)

La ciutat dels mil miralls (1a part)

Luang Prabang, o la ciutat dels mil miralls. Avui per fi hem après perquè l'antiga capital del Regne de Laos és coneguda amb aquest curiós sobrenom.

El dia ha començat de forma i manera molt colonial: dormir molt, treballar poc i esmorzar en una boulangerie afrancesada un capuccino artesanal. Un cop fetes aquestes dures activitats, la mandra burgesa no ens ha deixat del tot i hem programat un dia de passeig sense rumb ni pressa amb visita parsimoniosa a uns quants temples budistes històrics, reconstruïts tots ells després que el rasclet comunista de finals del segle XX arrassés amb qualsevol manifestació cultural i artística. Un cop feta la visita, i continuant amb el posat de colonialista de salakof i safari, ens hem aixoplugat del monzó asiàtic només notar les primeres gotes: enlloc d'empapar-nos de dalt a baix amb la font de la vida, l'aigua que tot ho purifica i tot ho neteja, hem fet via cap un local arrendat per laosinas colaboracionistes amb coixins al terra, lleixes de fusta plenes de llibres de segona mà, tè a les fines herbes i un ambient de lletraferit a mig camí del votant d'Iniciativa i de l'afiliat de la CNT: llibres, música chill out, amanida de verdures fresques i sucs de fruites tropicals mentre el migdia es fonia en llamps i trons.

Després de la tormenta, hem continuat la visita de la ciutat amb el mercat de menjars i les agències de viatges que prometen excursions a tocar d'elefants, tigres i d'altres animalons. I quan acabàvem la ruta turística del dia, abans de cloure la primera part de la jornada, hem après el significat del malnom de la ciutat: la ciutat dels mil miralls multiplica per mil els temples budistes, amb les seves teulades rampants fins al terra, les seves columnes de fusta alta, els seus sostres d'or i les seves imatges de budha flatulents i graciosos: els temples tenen tots mil entrades que donen a mil carrers diferents i els turistes entren un i mil cops al mateix temple sense adonar-se que ja hi han estat, tal és l'extasi en què es troben. Efecte mirall, en dirien els experts. Màgia asiàtica, diria jo.

De camí cap a l'hotel a fer mitja migdiada hem presenciat un intens partit de petanca laosiana, jugat entre bandes rivals. El funcionament del joc és el mateix que coneixem per les nostres latituds, però no així la vitalitat, expressivitat i efusivitat amb la que els jugadors juguen aquestes patxangues colonialistes: crits, picades de mans, bronques, aplaudiments i grans rialles acompanyen cada una de les boles de petanca en el seu devenir. Un espectacle digne de veure.

La tarda, però, s'ha presentat més moguda...

El vaixell de Babel

Setze hores navegant pel Mekong. Una terapia relaxant de xoc que ens ha fet desconnectar de tot en poques hores. Aquest matí, a quarts de set ja erem desperts. Després de recollir les bosses hem baixat a esmorzar els nostres papaya pancake i el cafè de sobre amb llet en pols.
Amb el sucre corrent-nos per la sang, la baixada al moll ha estat ràpida. Ens havien dit que hi fossim a les nou però nosaltres a les 8h10 ja ens hi acostavem. Volíem ser els primers en arribar i agafar bons seients. Els primers però ja hi eren i hem comprovat que la frase que vam sentir ahir "els vaixells cap a Luang Prabang són més tradicionals" volia dir que la majoria de la gent aniríem asseguts durant vuit hores en uns petits banc de fusta. Això sí, amb salvavides... bé, un per cada dues persones.

La gran família que es va formar ahir al matí s'ha tornat a ajuntar per celebrar aquest nou dia de vacances que compartíem. El vaixell de Babel estava ple a les nou en punt: els joves anglesos que ens han pres per professors per tenir quatre setmanes de vacances, l'home que explicava tots els seus viatges per aquesta terra i que ens ha deixat en un dels petits poblats que hem anat trobant durant el dia, els italians que ahir no deixaven pujar més gent per por que el vaixell s'enfonsés, els americans que van abandonar el vaixell ahir totalment torrats, els francesos, la coreana... i la parella suïsso- italiana que ha decidit seure davant nostre per que en aquestes ocasions on has de compartir un petit espai durant moltes hores hauran pensat que podíem ser la millor companyia.

I a les 9h40 el soroll del motor ens ha acabat de despertar per a dir-nos que ell també estava preparat per vuit hores de viatge.

I aquestes hores han anat passant mentre miràvem el paissatge, el marró de les aigües del riu, els verds arbres, els remolins d'aigua, les roques grises que el patró esquiva com si fos una sensual dansa...té alguna cosa d'hipnotitzant tot això. El Mekong pot semblar un riu tranquil però quan et despistes es converteix en una enorme bèstia capaç de formar un remolí que et pot engollir en pocs segons. Encara dono gràcies que nosaltres no viatgem en un speed boat, aquestes llanxes ràpides fan el trajecte que el slow boat fa en dos dies en només sis hores. Ens n'hem creuat moltes aquests dos dies i els seus ocupants porten casc de motorista i salvavides. "No hasse falta decir nada más", oi?

I nosaltres hem deixat passar el dia mirant el meravellós paissatge, fent fotos, jugant a cartes (vaja, jo aprenent-ne), fent més fotos, xerrant amb la resta de la família de Babel... deixant que el dia passés davant nostre a poc a poc.

I a les 17h40, exactament vuit hores després de començada la travessia, hem arribat a Luang Prabang.

Hi ha llocs que a primera vista ja t'agraden, que sembla que passi un angelet amb una d'aquestes fletxes de l'amor i dispari directament al teu cor. Doncs això és el que m'ha passat a l'arribar a Luang Prabang. Els laosians ni t'atabalen, ni et persegueixen, ni discuteixen mil cops un preu amb tu. L'arribada al moll ha estat tranquila també per això... se'ns han acostat tres o quatre nois oferint-nos hotels, però cap d'ells ha insistit més que per a que agaféssim una tarja i prou. D'aquesta manera, tranquilament, hem pogut agafar un tuk tuk que, després d'aparcar en un carrer a tocar del mercat d'aliments i deixar-me a mi amb les bosses i acompanyar al Marc a canviar dollars en kips, ens ha portat fins l'hotel que ens feia gràcia. L'hotel estava força bé però el preu, 25 euros per habitació potser era un pèl car per on som i el que ens ha fet decidir és que no podíem penjar la mosquitera d'enlloc. Així que hem agafat les bosses i hem començat a caminar per trobar algun lloc on dormir, i l'hem trobat a la tercera o quarta parada. Per deu euros l'habitació hem trobat una guesthouse amb aire condicionat, ventilador, bany propi, un matalàs força còmode i un lloc d'on penjar la mosquitera. Tenim tot el que desitjàvem.

Després d'una bona dutxa calenta hem sortit en ronda de reconeixement i hem acabat donant una volta pel mercat nocturn, una de les atraccions d'aquesta ciutat. Preciós i tranquil mercat d'artesania on, de moment i per pura necessitat, només he comprat una camisa de màniga llarga per a protegir-me dels mosquits als vespres.

Després hem buscat un lloc per sopar i ens ha convençut el Coconut restaurant on hem pogut degustar alguns dels plats tradicionals: mok, laap i ping. Tres deliciosos plats: una amanida de tofu fregit amb coriandre i ceba, un plat de pollastre amb ceba i alberginia i un tercer de porc amb gengibre. Els dos últims amb bitxos ben vermells i picants... bé, això del bitxo segur que us ho explica millor el Marc ja que els ha pogut tastar de valent.

Annita Beatiful

"Annita Beatiful Guest House" és el nom del hostel on hem anat a parar avui, després de fer parada a mig camí entre la frontera de Laos-Tailàndia (Huay Xai) i Luang Prabang, la ciutat imperial. Han estat gaire bé set hores de tranquila i serena passegiatta per les negres aigües del Mekong, riu avall, direcció Luang Prabang. Arribarem a l'antiga capital del regne de Laos després de dues jornades de vaixell i acabada la primera, podem dir que l'experiència val la pena. El dia ha començat a quarts de vuit, recollint la mosquitera (veure post d'ahir), empaquetant les motxilles i baixant esmorzar a la tranquila i pacífica Guest House BAP on hem psasat la nit. A les nou ens venien a recollir amb un tuk-tuk XXL per dur-nos al port. Anàvem bé de temps. La tranquilitat i parsimònia laosiana ha aparegut, però, a l'hora de servir l'esmorzar i eren les nou menys deu i el més calent era a l'aigüera. Ja diu el vell proverbi xemer que si l'aigüera no va a la muntanya, la muntanya va a l'aigüera, i així ha estat com hem hagut d'espavilar la cosa per no fer tard.

- Fer tard? - ha preguntat la mestressa del hostel - Què vol dir fer tard?

Increïblement, a les nou i uns minuts estàvem llestos i arrancàvem cap al moll a bord d'un tuk-tuk gegant, on unes barcasses enormes, planes com fideus de mar, suraven tranquilament sobre el riu, esperant-nos. L'entrada al baixell ha estat tranquila. I l'espera, també.

Ara bé, quan portàvem ja dues hores i mitja sense moure'ns, anclats al port, la tensió s'ha anat apoderant dels occidentals (majoria) que ocupàvem el baixell i la impaciència ha generat situacions de nervis amb tocs de tragicomèdia italiana: davant de la impassible mirada dels patrons orientals, els occidentals cridàvem i discutíem per controlar l'aforament màxim del baixell, no fos cas que acabéssim al fons del riu, matarile, lire, lire, mentre vèiem que més i més turistes s'atansaven a la proa per pujar-hi. Un cop tancat el primer acte d'opereta amb un exercici de (escassa) negociació colectiva, el capità ha engegat els motors i hem iniciat el viatge.

La travessia ha estat un descens calmat de set hores pel Mekong, sense més alicient que veure passar els minuts, les hores i els fondosos meandres del riu, mentre la brisa fluvial t'acarona el rostre. Un autèntic tractat per la Impaciència. Si superes aquesta prova, de ben segur que estàs preparat per fites majors: hauria de ser un test obligatori per tots aquells que volem les coses depressa i corrent.

No hi ha pressa, deixa fluir la vida. Una delícia.

Hem arribat a Pak Beng a les sis de la tarda, quan el sol es preparava per anar a dormir untant-se de repel·lent d'insecte i tapant-se el cap amb un coixí de núvols. D'entre totes les Guest House del poble hem escollit la que ens ha recomanat un bailet laosià de dotze anys que, enamorat perdudament de l'Anna, ha decidit rebatejar el hostel dels seus pares amb l'eloqüent nom de "Annita beautifull Guest House". Qui sap si acaba de néixer una bonica història d'amor.

Mc Giver i la mosquitera

Segon dia de viatge. Un dia molt intens de tren, tuk-tuk, autocar, autobús i barca fins a Laos: quinze hores de tren entre Bangkok i Chai Mai. Deu minuts de tuk-tuk fins a l'estació d'autobusos. Pipi ràpid que el bus marxa. Tres hores de bus entre Chai Mai i Chai Rai a bord d'un vehicle amb els amortiguadors desfets per la calor. Un cop a Chai Rai, mitja hora per reposar i agafar un autocar de joguina (la vermellosa rèplica tailandesa del famós "Coche Encarnado & Coche Azul") que durant dues hores transita fins a la frontera tailandesa-laosiana (Chiang Khong) mentre assaborim una tapeta de mango amb sal i bitxo. Delicatessen. Passades les dues hores, arribada la frontera, control de passaports i barca creuant el Mekong: de Tailàndia a Laos només hi ha 300 metres de riu. Frontera laosiana, visat immediat i millonaris: 100 dòllars es converteixen en 821.000 kips. Som rics. I per fi em arribat a Huay Xai, Laos.

Després d'aquest viatge a través del sudest asiàtic, toca descansar. Busquem un hostel baratet i còmode on passar la primera nit en un llit de debò des de fa 48 hores. Cerveseta, sopar lao-lao i visita relaxant al temple de la muntanya de Huay Xai, on 12.000 monjos taronges resen un tantra hipnotitzant celebrant el capvespre. El millor local de chill out de la ciutat.

Un cop arribem a l'habitació, ja sopats, toca preparar la trinxera: cridem a files els enginyers aeronàutics, els estrategues militars i les floristes de la Rambla per decidir quina és la millor manera de penjar la mosquitera sobre el llit de 2x2 de la Guest House: després de debats intensos i de discussions bizantines, el McGiver que tots portem a dins sorgeix de forma espectaculasr per idear un complicadíssim entramet de fils, palanques, ganxos i suports que faran possible allò que semblava impossible: que la mosquitera leviti durant tota la nit per sobre nostre, barrant el pas a qualsevol bitxo que intentés acostar-se als nostres dominis. Missió complerta. Bona nit.

Bangkok: la màfia del zafir

Escrivim aquest post 30 hores després de començar aquest viatge, asseguts en uns bancs de fusta de l'estació de Hualang Phon, la Grand Central de Bangkok, esperant que, d'aquí a 30 minuts, el nostre tren nocturn que ens portarà fins a Chai Mai, al nord de Tailàndia, surti de la ciutat, puntualment.

Han estat 30 hores sense gaire bé dormir. Però han valgut la pena. Amb només 30 hores hem viscut experiències difícils de trobar en el nostre dia a dia a Barcelona: hem conduït en direcció contrària per una gran avinguda plena de cotxes i tuk-tuks en hora punta per Bangkok; hem patit assetjament sexual indirecte en un lavabo d'una botiga de diamands de la capital tailandesa, hem devorat entrecot de cocodril en un carreró de la capital i ens hem enfrontat amb la màfia del zafir, una poderosa organització lúdico-criminal amb contactes i espies repartits per tota la ciutat que controlen les teves passes, vagis on vagis. Un autèntic thriller, nanos.

Ja havíem començat el dia amb els nostres vint segons de glòria al Prat. Allà ens han entrevistat fent cua a la Gate 502 pel fet d'haver estat els primers en arribar a l'aeroport (de fet, hem anat tan d'hora que quan hem arribat al Prat encara no havien obert les portes de la terminal i ens hem trobat amb tot el dispositiu d'operaris de l'aeroport recollint les cendres de la Rave Party que, cada matinada, s'hi celebra). Com en aquells reportatges tan originals de les rebaixes, hem aparegut orgullosos de ser els primers en fer el passarell. Algú ens ha vist en el TN migdia?

El dia ha continuat amb el vol fins a Viena amb sortida falsa i després hem continut direcció a Bangkok, a les vuit del vespre, amb molt bona cara.

I Bangkok s'ha presentat deu hores d'avió després, sense que la son hagi vingut a visitar-nos. Però tot i que tots els (mals) auguris apuntaven a una jornada de fatiga, caos i somnolències en la gran urb tailandesa, el jorn ha esdevingut un veritable passeig refrescant (aquí m'he passat, ho reconec) pels carrers i temples de Bangkok, a ritme de tuk-tuk, els tricicles Disney que recorren la ciutat amb ànims suïcides, però amb un somriure als llavis. I ha estat aleshores, i al llarg de les següents hores, quan ens han succeït tots els episodis frenètics que hem esmentat al principi: conduccions de pel·lícula de jamesbond, assetjaments sexuals en toilettes mal il·luminats, fast food de carrer amb tapeta de cocodril al pil-pil, i màfies del zafir seguint-nos els passos. Aquí, si no us fa res, deixarem que sigui la vostre imaginació qui escrigui els detalls de tanta aventura. Teniu barra lliure.

Per acabar el dia a Bangkok, hem rendit pleitesia al Gran Buda Reclinat, una pantagruèlica figura d'or d'un Gran Buda prenent el solet a les platges de Pukhet: una figura d'or de 48 metres de llargària protegit dins d'un dels pabellons del Wat Pho, que se'ns mostra com una de les figures escultòriques més espectaculars de l'Àsia Meridional. Impresionant.

Mentre acabem de xarrupar el darrer glop de batut de cocacola light que ens hem comprat a l'estació, tot esperant el tren, fem memòria de les nostres primeres 30 hores i un somriure ens il·lumina els llavis.

Fums

Els camps d'arròs
fumegen un blau verdós;
fum, fum, fum
dels nostres avantpassats.

És, sens dubte, una traducció lliure de la tornada de l'himne nacional (i plenament constitucional) del petit i allargassat país de Laos, on ens trobareu a partir de diumenge, fent una volta improvisada i mandrosa a través dels seus camps d'arròs. Marxem.

Marxem amb l'esperança de no haver de tornar, amb el desig de poder romandre-hi per sempre, amb les ganes de fer-ho inoblidable. La sort -la gran sort- és que només depèn de nosaltres, de la nostra manera d'enfrontar-nos a la llibertat recent estrenada, de la nostra manera d'acollir la diferència i de la nostra habilitat per representar el paper de diferents, d'alienígenes en un món d'arrossars. Depèn, en definitiva, de la nostra capacitat per somriure a cada instant, per viure el viatge amb intensitat i deixar-se anar.

Fum, fum, fum, canten els laosians amb un fervor patriòtic ja gaire bé oblidat.
Fum, fum, fum ,reciten les escoles precàries i les carreteres fangoses.
Fum, fum, fum xiuxiueugen les sirenes riverenques del Mekong, en cerimònies fúnebres plenes de balls i de músiques i d'envelats.
Fum, fum, fum dels nostres avantpassats.

Ens esperen emocions fortes amagades darrera aquesta espessa capa de fum. Som-hi.

Preparats, lllestos...

En poc menys de 24 hores serem a l'aeroport i, amb el permís dels controladors aeris, agafarem el vol que ens portarà a Viena i d'allà cap a Bangkok.

Aquest mateix matí hem tingut notícies fresques d'una amiga que està a Bangkok des de fa algunes hores, instal·lada en un hotel amb wifi ha escrit per a dir-nos que la ciutat no és tan caòtica com semblava i que està prou tranquila.

Amb la Sandra intentarem quedar per sopar durant aquest mes, compartim destinació així que només falta trobar-nos en algun dels llocs que visitem.

Avui serà un dia de preparatius i nervis pels dos: dinar de comiat a la feina, més comiats familiars, ens tallem els cabells o no, tancar la motxila, acomiadar-nos del gat, algunes trucadetes als amics... i intentar descansar i dormir ja que les dues properes nits dormirem a l'avió i en un tren... però m'estic adelantant... caldrà que espereu per saber els detalls de com arribem a Laos. El viatge promet!

Aquest viatge serà especial. Tots ho són per alguna raó o una altra, però aquest estiu és el nostre estiu! I ens agrada!

Us escric, molt aviat, des del sud-est asiàtic...

Comiats d'estiu

Cada estiu, dies abans de començar el viatge, comencen els comiats d'estiu amb la família i els amics.
Aquest any, però, no és com els altres i marxaré amb una sensació estranya, amb una necessitat de parlar amb Barcelona més sovint que d'altres anys.

Aquest any no m'he pogut acomiadar dels avis com cada any.

Aquesta tarda m'he acomiadat de l'avi des de la clínica on està ingressat des de fa uns mesos. Hem passejat per la terrassa del centre, hem pujat a les sis per a que sopés i hem xerrat del viatge i del Barça. I és que no hi ha cap dia que no es xerri del Barça amb l'Olivella! I m'agrada!
A quarts de vuit ens hem acomiadat fins setembre i quan he sortit per la porta he pensat que el primer dia de setembre la vull tornar a creuar.. i si no és aquesta porta, encara millor si és la del carrer Calaf.

De l'àvia no m'he pogut acomiadar. Ara mateix està anant cap a un hospital on li tractaran la seva malaltia... i com en aquest centre, els malalts no poden tenir visites els primers tres dies, quan ella en pugui rebre, jo ja no hi seré. I això em dol. Molt. Però és el millor per a ella. I això em reconforta.

Aquest any doncs seran uns comiats diferents, no al carrer Calaf, un carrer per sota de l'escola on vaig crèixer, sino en un hospital i mitjançant una trucada que espero poder fer d'aquí pocs dies per dir-li a la meva avieta que estic fent moltes fotos per a ella. Com cada any.

Us deixo amb una foto d'ells, la més recent que tinc, de fa poc més d'un mes quan vam celebrar l'aniversari de l'avi.

Demà però, nous comiats, aquest cops del meus amics i companys del viatge a la Índia d'ara fa un any. Un comiat entre amics, alegre però també emotiu.

Una bona noticia des de Cambotja

Avui dia de Santa Anna ens hem despertat amb una bona, però tardana, notícia.

El Tribunal Internacional pel genocidi de Cambotja ha condemnat a un dels cinc caps responsables de la tortura i assassinat d'1,7 milions de cambotjans, després de més de 30 anys d'aquella barbàrie.

Kaing Guek Eav ha estat condemnat a 35 anys de presó.

Trenta-cinc anys... què són per a totes les families destrossades, torturades, assassinades?.. no és res, però avui sento que s'ha fet, una petita, justícia.

Teniu més informació a La Vanguardia.

De Permetrina, Halleys i Relecs...

A tres setmanes escasses de començar el viatge, aquests dies ens estem dedicant a feines rutinàries i poc imaginatives però obligatòries cada cop que agafes la motxila.

A més de les il·lusions, els somnis, les guies, els aparells electrònics que ens facilitaran una mica més la vida allà on anem o la roba, hi ha un element imprescindible dins la motxila: la farmaciola.

Després de consultar el metge del centre de vacunacions de Drassanes, de comparar la llista amb les capses de medicaments que corren per casa, toca anar a la farmàcia amb la llista de coses que encara ens manquen i sortir-ne amb una bossa plena.

Aquest any a més de tots els antihistamínics, proteccions solars, antibiotics, pastilles per cagar o per deixar de fer-ho, xeringues per si cal que ens punxin alguna cosa, cremes florals, taps per les oïdes i un munt més de coses, hi destaquen els repel·lents de mosquits i la mosquitera.

Aquest any anirem carregats d'un parell de Relecs i un Halley... i permetrina, molta permetrina.

I és que llegint per aquí i per allà, hem conegut aquests substància que sembla ser que és un molt eficaç repel·lent per posar a la roba i sobre la mosquitera.

Dissabte, a la farmàcia, després d'haver demanat una dotzena de coses vam preguntar per la permetrina:

- Mmmm, Permetrina? No sé si en tenim... no sé molt bé qué ès
- Bé, hem llegit que és un producte que les mares utilitzen per als polls dels caps dels nens
- Ah, doncs miro un "antipiojos"

I efctivament, la farmacèutica se'ns va apropar amb una capsa blanca amb un gran poll pelut dibuixat i unes lletres blaves que deien "Permetrina 1,5%".

- És això!- Ens va dir
- Doncs sí, deu ser això - vam dir

Segons hem llegit, la permetrina ruixada sobre la roba, sabates i mosquiteres actua de manera eficaç contra tota mena d'insectes, polls inclosos.

I això és el que provarem aquest any. Un cop triada la roba i les sabates que ens volguem endur, els hi farem una dutxa d'aquest producte màgic i creuarem els dits.

La mosquitera que ens arribarà per correu la setmana vinent ('hem buscat i rebuscat per totes les tendes de la ciutat sense sort) també serà batejada en permetrina un diumenge d'aquests.


En tot cas, i per si la permetrina, el Relec i el Halley, no tinguéssin els efectes desitjats, ens acompanyarà també un pot de crema floral per evitar les reaccions de les picades.

Els preparatius: primer contacte amb el Vietcong

"Cau la nit i la humitat s'enganxa a la pell com una llengua calenta i viscosa que recorre el teu cos. Les gotes de suor es barregen amb les gotes negres i gruixudes de la por relliscant esquena avall, mentre un exèrcit d'insectes i rèptils t'envolten amb la seva presència emetent infernals sons d'estertor moribund, una simfonia que anuncia perill, pànic i horrors. Al fons, unes lluminàries estètiques anuncien bombes de gas mostassa a l'horitzó. L'aviació s'acosta. Els infiltrats avancen. Estan davant nostre, però ningú és capaç de veure'ls. Els sentim, els notem. Sabem que estan aquí. Sabem que ens poden veure. Sabem que estan jugant amb nosaltres, que se n'en riuen. Que no tenen por. I que cauran sobre nostre en qualsevol moment, ens esclafaran amb les seves dents grogues, amb les seves cares grogues, amb les seves mirades grogues. Estem perduts. Cau la nit i la humitat s'enganxa a la pell com una llengua calenta i viscosa que recorre el teu cos".


Aquest és l'últim post publicat en la seva bitàcora el caporal P.W McCarthy, cap d'operacions dels nostres globus blancs, dijous passat. Després d'aquesta entrada al blog, res més s'ha sabut d'ell ni dels seus homes-globus, una unitat d'elit encarregada de defensar-nos de febres grogues i altres mandangues tropicals. La consternació ha caigut sobre els Alts Comandaments i una pàtina de derrota s'ha instal·lat en la moral de la tropa. I els ànims decauran encara més, de ben segur, quan localitzin els cadàvers del caporal McCarthy i dels seus homes i retornin amb glòria militar dins d'un sarcòfag embolicat tristament amb la bandera.

Tot va començar el dia en què els Serveis d'Inteligència Corporal van detectar, tard i malament, elements infiltrats transportant un perillós carregament de tifus. Calia actuar. Es va engegar el dispositiu d'emergència i es van enviar les nostres unitats imperials a la caça i captura de l'enemic. Les perspectives d'èxit eren bones, però passades tres setmanes no s'havien obtingut els resultats esperats: com si estiguessim al bell mig d'una d'aquelles horrorores pel·lícules ianquies sobre el Vietnam -contes moralistes i maniqueistes sobre les bondats de l'Imperi Americà i la dimoníaca condició del règim Comunista del Vietcong- estàvem lluitant contra un exèrcit pràcticament invisible. L'enemic s'havia infiltrat dins del perímetre de seguretat i bagarejava per les selves corporals, amagat rere la frondosa vegetació intestinal. Resistien sota les pitjors condicions atmosfèriques, xops de dalt a baix per les torrencials pluges provinents de la solució gàstrica que llença torrencials diluvis químics per a la deconstrucció massiva d'enzimes i proteïnes. Però tot i això, semblava que estàven còmodes dins d'aquest hàbitat infernal i continuàven d'empeus i no hi havia qui els parés. L'esquadró de deu o dotze unitats tifoidees avançaven inexorablement riu amunt, aprofitant que les nostres venes i artèries són mekongs que comuniquen i vertebren el nostre organisme.

Davant la preocupant manca d'èxits, es va decidir canviar d'estrategia. El primer que calia saber era l'origen de tot plegat per després desplegar una força de xoc idònia i suficient. I va ser aleshores quan ens vam adonar que ningú sabia contestar com havia pogut passar, ningú sabia respondre a la pregunta de quina havia estat la porta falsa que havia permès la invasió del nostre sistema. Davant d'aquest desconcert, vam obrir una Comissió d'Investigació, més que res per detectar les errades del software i esbrinar on i quina era la debilitat del nostre sistema antivirus. Convocades les parts, cridats els testimonis i extretes les conclusions oportunes, la Molt Honorable Comissió va determinar que -en aquest cas i sense que serveixi de precedent- ni en Millet ni en Montull res tenien a veure amb el forat obert en el nostre sistema defensiu, concluint que la incursió d'aquesta unitat del Vietcong tifoidé amb traïdoria i nocturnitat s'havia produit per via intravenosa després d'acudir a la Central Tropical de Drassanes. Allà, l'equip mèdic habitual ens havia subministrat les corresponents vacunes antititofoidees, antidiarrèiques i antidiluvianes, per protegir el nostre organisme davant de les forces del mal que habiten el sudest asiàtic i que et poden deixar postrat en una tassa de wàter o en un camastre d'hospital de campanya dies i dies mentre et roben el bé més preuat: les vacances.

Conegudes les conclusions de la Comissió, la preocupació inicial va tornar en certa calma i tranquilitat. El fet que les unitats d'elit tifoidees hagueren entrat de forma controlada i segura a través del corredor sanitari de la Vacunació feia que les circumstàncies donessin un tomb decisiu: reunit el Parlaments d'Òrgans & Ossos i d'Altres Vísceres es va decidir no actuar, aturar la guerra i deixar que aquesta petita unitat fes la seva feina, s'instal·lés còmodament en el nostre cos i portés a terme la seva missió profilàctica. Tema finito.

Però, més enllà de donar per finiquitat el tema, les més conservadores i reaccionàries instàncies del nostre Departament de Defensa Corporal, els casposos comandaments de l'Agència d'Inteligència Interorgànica i el potent lobby dels Amics del Rifle van iniciar, d'amagatotis, una conjura estúpida i innecessària i van reactivar una guerra que, ara ho sabem, estava perduda ja d'entrada. Va ser així com van enviar els millors homes-globus a aturar els invasors, com si fossin donpelayos cristians a la caça de l'infidel. La Reconquesta, varen batejar l'operació militar. Globus blancs enviats a una mort segura.

Avui podem dir que la desfeta es un fet.
Els agents infiltrats van seguir avançant amb lentitud però seguretat, coneixedors com eren del terreny humit i selvàtic de la nostra flora intestinal. Els seus ulls felins i rasgats s'amagaven emboscats mentre l'exèrcit imperial dels nostres globus blancs els buscaven sense èxit, perseguint ombres i sucumbint en trampes mortals que acabaven amb la seva paciència i la seva vida: terrenys pantanosos, tombes blanques plenes de flors.

Sense que hi hagi conformitat oficial, fonts oficioses afirmen que la guerra de guerrilles ha acabat i que els agents infiltrats ja han fet ja la seva feina: superats els últims turons de dificultat, s'han instal·lat victoriosos i ufans en els antiplans de les nostres entranyes i s'han fet amb el comandament de la situació, preparant-se per a la seva missió. Deixarem que s'emborratxin i que celebrin la seva victòria, que aixequin les seves ciutats i els seus mercats, els seus burdells i les seves zones d'oci i d'oficines, que se sentin còmodes, com a casa, que descansin, que gaudeixin de la nostra escalfor i que estiguin preparats per lluitar contra malàries, tifus i dengues, tropes de virus mercenaris que, a cavall d'exèrcits de mosquits, pirategen els rius i els aires del sudest asiàtic.
Confiem en vosaltres.

Els nostres llibres de capçalera

Vet aquí els nostres llibres de capçalera... i segur que en caurà algun més!

Ja fa unes setmanes que ens hem comprat les guies de Laos i Cambotja, a la biblioteca hem agafat la de Vietnam i ara ens estem llegint "Viatge al Mekong" d'en Javier Nart. Bé, de fet, jo ja me l'he acabat i ara està en mans d'en Marc que l'està devorant.

El llibre explica el viatge que Nart i Nart fill van fer pel Mekong, desde Tailàndia passant per Laos i Cambotja i arribant al delta del Mekong, a Vietnam. Semblant al que volem fer nosaltres... però 10 anys més tard.

Les guies les anem llegint a poc a poc, sobretot per saber com anar i aproximadament- ja sabem que això mai se sap fins que t'hi trobes- quan trigarem en arribar.

A més d'aquestes guies i el llibre, anem llegint tot allò que ens cau a les mans, revistes, reportatges, pelis... una manera apassionant de preparar el nostre viatge.